L.S.D / La Següent Dèria

Mirant-me a l’espill de sobte distorsió lògica...Obstrucció a aquests dies gelatinosos, on tot, fins i tot els “alés”, tenen un pes específic superior a les teues forces. Boicot a aquesta pèrdua de voluntat, que fa que les persones dinàmiques, alegres i vives, es transformen en una branca seca, farcida de sang fossilitzada. Boicot al tel gris que es posa davant els ulls, a aquest truc infame del malèfic que fa que les hores passen sense gaudir-les. Vull un remei alquímic( o químic?) per superar l'apatia. El ginseng i el té ja no em serveixen.
La silueta de l’espill em respon:
- Hi ha qui ho combat amb cervesa, però no és la millor opció. Almenys s'ho planteja. Hi ha qui s'hi resigna i fa de l'apatia el seu dia a dia( “craso error”), sense recordar quan no era companya de viatge. Prova Ioga o Taixí, posa’t una dels Deep Purple a la llum d’un porro, apunta’t a un club de lectura, prepara’t un sandvitx, fes-te una palla o ves al cinema, toca l’harmònica una estona, acaba’t d’una puta vegada l’obreta aquella del Shakespeare, esnifa’t una ratlla, discuteix amb algú, escriu casides, pren Prozac, divaga sobre l’atractiu de Natàlia Verbeke, passeja, entra a la botiga i prova’t roba...tant se val... Però sobretot no continues mirant-me que et trencaré la cara.

M’ha espantat enormement la imatge i les paraules d’aquell espill. Tot seguit, l’he guardat a l’armari sota l’escala, amb els trastos i el polsim. He marxat a preparar-me un sandvitx. De camí a la cuina he vist el pòster de la Verbeke al passadís i he tingut una erecció força simpàtica. A la tele s’escoltava un clip dels Deep purple...


Pd:Odie els caps de setmana com aquest, insípit i avorrit, em posen de mala òstia... sempre queda escriure i desfogar-se i s'hi queda un relaxat.

Tinc una esquizofrènia molt particular...

Així de cop i després d'un café amb un company (és cantant d'òpera i actor) he confirmat una de les meues sospites: els que pretenem ser-ho o concebir-nos a nosaltres mateixos com a artistes, aquell que fa versos, aquell que escriu cançons (inclús els qui les toquen),aquella que escriu històries... en resum, aquells que tenim un cert compromís amb la creació, desenvolupem moltes personalitats.Cosa, per altra banda, que fa que estiguem més bojos que una sirena. Una esquizofrènica ben divertida vaja, si no, no s'expliquen molts dels nostres comportaments.

Deia doncs, que la creació (per a nosaltres) inevitablement, envaeix altres estadis del nostre jo. Heidegger ho defineix molt bé: Sein und zeit. El ser i el temps, el ser-ací. Els jo i les circumstàncies de cada persona. I és que un/a escriu i parla (o canta) sobre allò que coneix, i, sí no, doncs imagina i s'hi posa en el paper d'aquella persona.

El meu cas, és ben especial (o comú no ho sé), un dualisme ben particular. M'he creat a força de les meues experiències vitals i la música un alter-ego, un jo sobre qui recau (i vull que així siga moltes vegades) gran culpa dels meus actes. Wolverine, l'anomene. Per als qui us sone el nom, recorde que és un personatge dels còmics de Marvel X-men, ja en sabeu, de la meua afició als comics.

En aquest viatge que anomenen vida, tinc una lluita continua amb ell. Representa la part més instintiva, més sexual, més bàsica, més primària, més rock, més llançada... i he d'estar controlant-lo constantment perquè, em costaria uns quants greuges que casualment, mai no afronta i sóc jo (la part racional i "bona") qui ha de resoldre.
Tanmateix, és curiós com jo sóc ell quan m'interessa(per allò del temps i la situació concreta) o almenys el deixe sortir amb prudència (i molta por jeje).

La profe d'Escena del meu company, conscient del problema de creació de personalitats per part dels artistes, diu que cal ser sempre més racionals, no pedre la persperctiva:

- Séd más terrenales ostia! Pegad el chocho al suelo!! (és boníssima)

L'amant que no et toca

"T’has girat, però sé que no pots veure’m
Resignat, fent veure que no et veig
Sóc l’amic transparent, sóc l’amant que no et toca…
Barrejat amb la gent, assegurant-me que estàs bé.
Però mai gosaré apropar-me, només viure prop d’on vius…
Sóc el teu guardià, per si mai prens mal…
Molts estranys podran tocar-te i viure sempre al teu costat
Però jo, d’amagat, t’estaré mirant…"

I és que avui l'he tornat a veure. No sé que cony té eixa xica... Podré mirar-ne moltes, xarrar amb unes quantes, intimar amb unes poques, però ella sempre està ací present al cap.

L'he vista al metro, sempre amb eixe somriure amb eixe model de pentinat tant corrent pero alhora tan brutalment atractiu que llueix i escoltant cada paraula que li dic, cada broma que li faig i m'acarona i em diu guapo mentre em besa a la galta. Moltes voltes ha tornat a casa amb mi al cotxe i s'acomiada de mi amb dos besades a les galtes que em fan gairebé levitar. Quan ens creuem per la facultat somriu i em saluda i li torne el salut i mentrestant l'adoelscent que habita dins de mi sospira:" aish! és taaaaaaaaan guapa!!" Sara ha tingut molts xicots però li fan mal i jo li aixeque l'ànim i li dic que no pastisca que hi ha gent cruel i m'abraça i em diu que haurien d'haver més homes bons com jo i li dic que m'agrada que tindria cura d'ella per sempre i riu i em prega que no li diga aquestes coses que s'hi posa roja. I no em creu.

Tot just quan aconseguisc "oblidar-me" una mica d'ella torna a apareixer com el vent gelat, fa acte de presència, m'alucina, desapareix i em turmenta la imatge uns quants dies.

Seguisc sense veure el llum...

Se que si no escric aquestes línies d'una tirada i m'ature i revise a fer correccions acabaré per tancar el bloc i seguir estés al llit, com ahir i l'anterior i demà i el següent... No sé si és que encara no he descodificat l'hivern o que el bitllet de benestar que tenia s'ha acabat. El ben cert és que el Senyor "Mari Madalenas" torne a fer tombs pel laberint i em canse i m'assec a terra a fumar( i/o descansar); de sobte han apagat els llums i la cigarreta no en fa prou, de llum. Ahir a la llarga conversa amb la meua mare espiritual buscava redempció i és que el desencant EMO que tinc es prolonga i s'en va i torna a batzegades. Aquell Fantasma de "por a establir vincles per tal que algú no em puga fer mal" ha tornat per esquarterar qualsevol possibilitat d'aire.

Recorde (a més de memòria) aquell poema del Vinyoli (mira que m'agrada!) i que expressa com em sent quan ve el Fantasma:

MÍNIM AJUST

No hivernaré en els soterranis
de la memòria, no. Més aviat
he de tallar amb un gran matxet
ben esmolat els bambús de la jungla
de la presó del fosc.
Tenir els ulls ben oberts
per mirar netament les coses
consuetes del món.
Sé el que he perdut: la força
de rebre el llamp i retenir-lo com
un tros de filferro.
Sé, però, vogir
la roda d'una sínia, sentir l'aigua
que pugen els catúfols i la fressa
fosca del pou en rebre la que es vessa
cadena amunt.
Sé fer que girin
les aspes d'un molí, cobrar una almosta
de farina i fer un pa.
Molt ja, però, deteriorat,
esborrats els camins, cremats els boscos,
m'avinc -possible fos- a un mínim
ajust: tocar de nou el foc primer
sols un instant, després morir
sense discordança.

Eisidisi

BOMBO CAIXA, BOMBO CAIXA, BOMBO CAIXA, BOMBO CAIXA, BOMBO CAIXA HI-HAT, BOMBO CAIXA HI-HAT, BOMBO CAIXA HI-HAT, BOMBO CAIXA HI-HAT,…RIFF DE GUITARRA BOMBO CAIXA HI-HAT, RIFF DE GUITARRA BOMBO CAIXA HI HAT.
1 i 2 ESTROFES.
BOMBO CAIXA HI-HAT, RIFF RIFF RIFF, VEU ESGARRADA, BOMBO CAIXA HI HAT, RIFF RIFF RIFF, VEU ESGARRADA, BOMBO CAIXA HI-HAT, RIFF RIFF RIFF ,VEU ESGARRADA.
PONT.
BOMBO CAIXA, ACORD LLARG DISTORSIONAT, SEGONA GUITARRA COMENÇA RITMICA.
ENTRA BAIX FENT TÓNIQUES FINS AL FINAL.
TORNADA)
SOLO DE GUITARRA. CRIT, CRIT, CRIT…PARADA.
REPETIR DE NOU TOT UNA VEGADA MÉS.
FI.

Pense que en Brossa hagués poetitzat el concepte del Rock així.
Papasseït, per contra, hagués dit: És quan TOCO que hi veig clar...jeje!

Presentacions de mi i dels meus respectes

Quan un fa un blog d’aquests per entrar al món cosmopolita, s’hi presenta ell i els seus respectes. Per tant faré aquelles llistes inacabables i parlaré d’allò que sóc o d’allò que em veig.

M'agrada la bona gent, els bons amics, la bona música, el menjar xinés i el kebab, els còmics, X-Men i escriure. Odie perdre’m amb el cotxe. M’encanta observar tothom i parlar amb gent que no conec de res. També m'agrada la sensació que tinc a la facultat i a altres llocs de no saber res i l'opció de poder aprendre-ho tot (que bé t’ha quedat moreno). M'apassionen els baixos elèctrics i les guitarres , la “vestimenta de malotes” i els somriures. Sóc proto-llicenciat en Filologia Catalana i m’agradaria tenir la sort de treballar com a docent, cosa que m'apassiona.

Sí, advoque per l'extinció de l’ésser humà i em fa fàstic la gent envejosa, "muermo", “boques” que es fica on no la criden i no m'agrada que em peguen la vara amb coses que no m'interessen o amb gent que no m'interessa. Tinc afecció a aprendre de memòria les biografies dels grups de la història del Rock, per a mi és com l’Hola del món underground. Com en aquella pel·lícula, somie amb un apocalipsi zombie i espere, quan arribe el moment, tenir una moto-serra i un bidó de gasolina a mà.

Em flipa que em sorprenguen i podria passar-me anys escoltant els discos dels Ramones. A més del rock m'encanta el punk, l’indie, el blues,... i gairebé qualsevol cosa feta amb bon gust, des d’ S.A o Habeas corpus a Vetusta Morla. M'encantaria col·laborar amb altres músics més a sovint, siguen de l'estil que siguen, tocar en el carrer i les jams absurdes amb gent que no conec de res. M'agradaria tocar el baix i la guitarra de puta mare i per què no? aprendre també a tocar bé l'harmònica, tenir més temps per als meus amics i que no em manqués el tabac a les 4 de la matinada mentre escric. A voltes trobe a faltar gent que coneixes i pels motius que siguen s’han quedat pel camí. De fet, tot el que ara mateix sóc no és sinó una empremta del moment que ens vam conèixer, quan les nostres vides van col·lidir i tot va començar a tenir sentit i a fluir.

Per altra banda, m'agrada llegir a Bukowski i sentir la bellesa d'allò decadent i sòrdid com la vida... com diu un company de facultat, l’Aaron, per què li diuen dirty realism si no és altra cosa que realism?. També m'agrada estar solet durant hores i que no funcione el telèfon mòbil ni el timbre de ma casa ( i no el repararia). M’agrada estovar-me al sofà o cara l’ordinador mirant alguna peli d’acció, de tirs i moltes òsties o aquelles del Lesley Nielsen (no m’avergonyisc de res) i que a voltes l’àlex em digués has vist tal peli? i flipar amb els seus particulars gustos cinèfils. M'encanta com olora la gasolina i sóc més de hamsters que de gats i gossos i més de divendres que de dissabtes. Cada dia estic més tranquil i gaudisc un munt de prendre'm un cafè, fer una passejada, fotre’ns uns riures amb els de la facult, amb Jose i Joy, amb els de l’ateneu, amb els Make o entrar al Nicol’s o al Casual o al Dubliner i atabalar-me per què tinc tanta gent a la qual vull saludar que no sé per qui començar. Si em fas riure em tens guanyat i de vegades, el simple fet de tenir una samarreta o una xupa guapa, un Cd nou per escoltar o una vesprada de sofà i guitarra ja em fa feliç. A més m'agraden els altres superheroís, els de poble, tota aquella gent a la qual ningú aplaudeix en sortir del curro i m'encanta proposar plans que mai faré realitat.

Estime el Rock que es fa a les cotxeres, als llocs underground, sense peles, sense suport, estripant hores de feina, aquell rock que té alguna cosa que no et deixa viure, que t’ho fa perdre tot, diners, suor, hores, alguna novia ... sí, sóc un “yonki” de Rock i no m’estic de retre homenatge a Sopa de cabra, als Pets o Leño perquè sense ells encara estaríem escoltant els Lone Star. Ja sé que el Rock no canviarà el món però el fet de saber que en altre temps a altres indrets si va ajudar, ja paga la pena.

M’agraden els garitos i descobrir tants músics, eixos tan bons, tan honestos i tan cracks que maí oblidaré! A més a més, sóc igual de desordenat o ordenat (segons qui mire), de mig disciplinat, de maldestre, torpe o bobo i d'absurd que gairebé qualsevol altra persona.