diumenge, 15 de febrer del 2009

Tinc una esquizofrènia molt particular...

Així de cop i després d'un café amb un company (és cantant d'òpera i actor) he confirmat una de les meues sospites: els que pretenem ser-ho o concebir-nos a nosaltres mateixos com a artistes, aquell que fa versos, aquell que escriu cançons (inclús els qui les toquen),aquella que escriu històries... en resum, aquells que tenim un cert compromís amb la creació, desenvolupem moltes personalitats.Cosa, per altra banda, que fa que estiguem més bojos que una sirena. Una esquizofrènica ben divertida vaja, si no, no s'expliquen molts dels nostres comportaments.

Deia doncs, que la creació (per a nosaltres) inevitablement, envaeix altres estadis del nostre jo. Heidegger ho defineix molt bé: Sein und zeit. El ser i el temps, el ser-ací. Els jo i les circumstàncies de cada persona. I és que un/a escriu i parla (o canta) sobre allò que coneix, i, sí no, doncs imagina i s'hi posa en el paper d'aquella persona.

El meu cas, és ben especial (o comú no ho sé), un dualisme ben particular. M'he creat a força de les meues experiències vitals i la música un alter-ego, un jo sobre qui recau (i vull que així siga moltes vegades) gran culpa dels meus actes. Wolverine, l'anomene. Per als qui us sone el nom, recorde que és un personatge dels còmics de Marvel X-men, ja en sabeu, de la meua afició als comics.

En aquest viatge que anomenen vida, tinc una lluita continua amb ell. Representa la part més instintiva, més sexual, més bàsica, més primària, més rock, més llançada... i he d'estar controlant-lo constantment perquè, em costaria uns quants greuges que casualment, mai no afronta i sóc jo (la part racional i "bona") qui ha de resoldre.
Tanmateix, és curiós com jo sóc ell quan m'interessa(per allò del temps i la situació concreta) o almenys el deixe sortir amb prudència (i molta por jeje).

La profe d'Escena del meu company, conscient del problema de creació de personalitats per part dels artistes, diu que cal ser sempre més racionals, no pedre la persperctiva:

- Séd más terrenales ostia! Pegad el chocho al suelo!! (és boníssima)

4 comentaris:

  1. És molt comú això que dius, el que no és tan comú és posar-li noms a les nostres altres "personalitats".

    Em recorda un troç d'una cançó de Jovanotti, el millor lletrista que he seguit en anys, a "Temporale":

    Ho un solo nome, ma almeno cento identità.

    Supose que no cal traducció. :P

    ResponElimina
  2. Desde cuando tienes una personalidad "Representa la part més instintiva, més sexual, més bàsica, més primària, més rock, més llançada..." así???

    si bueno enfinfanfun xD

    ResponElimina
  3. M'agrada el concepte que exposes... també el Freud entenia la creació com a resolució psiclògica a un greu problema.

    No sé, m'encanten els posts, és... com estar fumant un cigarret amb el café, i veure com et deixes créixer el pèl... xD

    Molt divertit!

    ResponElimina
  4. Ei!Tu també per aquestos mons cibernètics...t'aniré llegint!Em trobe identificada amb el que parles ací de la múltiple personalitat va un punt que arribà fins el punt d'agobiar-me...però fa poc entre les classes de teatre i converses també amb un amic se'm va passar perquè em feren entendre que jo era la suma de tots eixos "jos" i que el millor que podia fer era explotar-los tots perquè això seria el que m'ompliria...un poc zen jeje mira com m'afectà que en eixe moment fiu una entrada al blog i tot! jeje un beset!

    ResponElimina