dijous, 8 de juliol de 2010

Un músic de Jazz

Si em reps amb eixe vestit verd, ajustat i tan curt, sincerament, no m'ixen els acords. Els dits se m'escapen del màstil i només execute eixe riff (aquell que tu saps) que fa erigir-se amb prominència el càlid entrecuix i els seus efluvis. Només m'aferre a un contracant que s'hi bandeja a beats de 7/8 sincopats i que m'aguanta la líbido.
Aleshores m'assec d'esquenes a tu, just entre les teues cames i toque la guitarra i et cante de reüll. Però de seguida m'obligues a seure al piano. Fora cas que el seny s'evapore i la rauxa cobre forma d'un basculant trontoll sexual. Els músics tenim això, la puta dèria dels ritmes. De combinar-los, de pausar i accelerar. I tu mentrestant ho constates: la música és aquella puta que ens fa de mestra, ens segresta i ens reballa com un captaire entre les runes, sempre i sobretot quan vol.
No tinc mai un clau, potser et siga com aquell músic de Jazz de la Carrie Bradshaw. No obstant, puc tocar-te una cançó i podem riure mentre ens deixem caure al llit i et confesse que has trigat molt a arribar. Demana'm un bes, somriu i digues que JA estàs ací.