dimecres, 24 de novembre de 2010

El semàfor del dimecres

Avui he constat tres coses:



Roig: Volien un mètode que els ordenara i aquest, justament gaudia de cap ordre. Bruce Lee, al Tao del Jeet-kun-Do (art marcial que m'agradaria copsar del tot) postula el "no camí com a camí", és a dir, l'adaptació modelada polivalent i constant. Malgrat que la penya se'n riga del
be water, my friend!



Ambre: En la pregunta SEMPRE està la resposta. La praxi com a observació (Aaron dixit), les preguntes són de fet, constatacions. Aquí i en la China popular.
Converses sobre física quàntica, pedagogia...



Verd: Morro, ganes i més cara que un trinquet. Haurem de vendre enciclopèdies o a fer mitings!! (què bo!)




P.d: Satisfacció total. La segona criatura ens ha eixit ben traginera.

dijous, 11 de novembre de 2010

L'inventari pudent (modesta elegia i homenatge)

A l'Àlex, que em va reconciliar amb Estellés tres anys després.
Amb tota l'estima que li puc professar a Vicent Andrés Estellés, el meu inventari, que és pudent:


Sempre a la nit il·luminat enterc,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.

Vicent Andrés Estellés

Del plaer més obscur m'intoxico amb la nit

Tàsia Trigo


Propedeuticament, ànimes,73

En Ànimes, 73. Prop de la Plaça de bous.
Enfront hi ha l’avinguda i, més amunt, l’ermita.
Des d’on escric es veuen les terrasses del barri.
Des d’on escric es veuen, primerament, els refrigeradors.
Quan es mou un poc l’aire escolte les portades dels terrats,
vells, una mainada de gossos domèstics.
Quan van soterrar les coves, s’hi veien, des d’ací, els bonys
d’un menut que jugava a indis i vaquers.
Els dies clars hi veig, l’escriptori i les cuines dels veïns.
L’era entre terrasses, feta un mocador faller.
A l’horabaixa m’assetgen tambors i trompetes militars.
Els que vénen al carrer, malden per una bossa de cuc, sempre
un instant abans de mitjanit i bramen: ja t’ho pagaré!
És un espectacle dolorosament explícit.
Aleshores el mocador s’esdevé plàcidament meu.
Ja no puc revelar cap falsa modèstia
entre les quatre pobres parets de casa meua:
només tinc guitarres, postals i llibres, hòstia:
a penes, uns acords, unes melodies
recordades d’alguns dels meus mites;
però aleshores pense: Ara em veuràs tu.
I la puge al segon pis i li dic: què tal, al meu damunt?
El pis s’esdevé meu. És com una obra seua.
És com un poema, un dels poemes que m’ha tatuat.
I tots diuen: el cuc! Esnifen, anihilats.
Em distreuen amb ronquits, com qui no pot
fer, de tanta farlopa, l’interacció necessària.

La inevitable tendència a grapejar cap a amunt

Sembla certa aquella afirmació que quan toquem fons, només queda tornar a pujar. El màster "frustra-vocacions" comença a agafar una altra tonalitat. Continuen essent eternes les classes sense descans de dues hores. No obstant, l'ambient s'ha relaxat, ben al contrari que no la feina, potser haja estat que el primer "gran" treball ja l'hem ejaculat.I NO (Fuster dixit), la veritat és que l'hem parit. Si bé tot allò capitalitza d'una forma extraordinàriament friki les nostres vides, hi han(sí,sí, rotllo Abelard, que a voltes el trobes a faltar) petites escletxes que resulten engrescadores. M'agrada quan posem entre l'espasa i l'envà a alguns professors, m'agrada quan Anna ens encoratja a ser crítics(sempre partint d'una situació real d'aprenentatge), m'agrada veure com Pilar VIU l'ofici, m'agrada com l'Àlex m'ha tornat a emocionar amb Estellés a les 9 de la nit. M'agraden els cafés, els cigarrets i la confiança amb l'Aaron, inclús m'agrada la mala hòstiö del tio del bar, i estacionar al carrer de la sort, i filosofar al "carreró", i comprar tabac a l'escorial, i cantar Ken Zazpi a viva veu mentre conduïm cap a la facultat, i bramar consignes ausiasmarquianes com si no estiguérem bé, i...les coses(no les d'Estellés) que vindran.

Irat me trob vers femení linatge!!!!

dimarts, 9 de novembre de 2010

Blitzkrieg MOT

A propòsit d'un exercici d'escriptura automàtica, per evocar el Surrealisme, L'Aaron, la Isabel i un servidor vam haver de vomitar:

Cansado de la vida,
cansado de los coches
, de la inècrcia,
al camp voldria,
injectant-lo en vena,
a la terra, a la mar, a la muntanya,
a la plaça, al manicomi, a l'esglèsia
el metge beu: apreta i engull
una altra ovella al geriàtric.
Sativa que em satura
i sadolla les suors.
De bon matí tusc
el verí que compre durant les nits...
Gütentag mein harz!!