dilluns, 27 d’abril de 2009

Dum spiro, spero

Mentre hi haja vida, hi haurà esperança.


-Què és “Wonderwall”, Tracy?

-Wonderwall… Wonderwall és com una paret sap Dr. Chaine?, és algú amb qui et pots recolzar, a qui pots furtar-li una abraçada…amb qui confies i confesses tot… algú tant proper malgrat estar a 1000km…Wonderwall és allò que et manca, allò que tot i no ser perfecte t’encaixa tant harmònicament que resulta pràcticament màgia, és com un tutor espiritual, és la redempció. Pot ser? Wonderwall és la persona que tothom tenim, aquell amic sincer i fidel, aquella amiga diferent a les altres amigues, aquell company de birres i cafés, aquella amiga que et resulta un dia i de cop colossalment guapissima, aquell amic que sempre ha passat mes o menys desapercebut i que s’ha tret les ulleres i fa esport i llueix una fabulosa esquena que et fa espetar un -UaaaaaU!- de bon matí quan baixes l’escala i us creueu per anar a la facultat. Inclús a voltes l’has imaginat al damunt follant-te tant colossalment bé que li estripes l’esquena amb les ungles i et preguntes on collons haurà aprés aquest comdemnat fill-de-sa-mare a fer-ho tant escandalosament bé.

-Entenc. Vols dir que podries o pots estimar-lo? Pot esdevenir la teua parella? Què el desitges com a tal?
-No, no és això, és una mica més complex(o més simple) és la connexió amb la persona, és la decodificació d’una conversa només amb una mirada. No, atracció estaria quasi a mig camí i tampoc ens serviria - Menos que un amor, más que un amigo- que deia en Donés...

- Doncs Tracy, no li veig cap diferència, la veritat...
-Clar Dr. Chaine! Si fos la meua parella, ho reduiríem a la convenció social i per tant ho desmantellaríem de significat i de qualsevol mica d’especial que tinga. No tindríem aquesta conversa ara. El fet que no siguem parella,(m’atreviria a anar més enllà) o que no ho siguem mai, és justament allò que li confereix aquesta especialitat de la qual parlava.
-Doncs a mi em sembles enamorada Tracy...
-Mire Dr..Mike, puc tutejar-lo?
-I tant.
- Escolte Mike, al segle XXI amb les crisis econòmiques, les bombolles financeres, els divorcis express, l’atur, la emancipació de la dona, el sexe sense tabus ni complexes, etc... no hi ha caben els “penjaments” shakespearians post adolescents... al compromís el van treure a òsties per la porta falsa d’algún bar de carretera i li van dir que ni era benvingut ni ben mirat, que marxara ben lluny on no pogués enredar ningú.

Quan els transgènics, la contaminació, el fracàs escolar, la sida, la corrupció, l’odi, les ferides-mai-tancades, el masclisme, el menjar ràpid, les talles de roba, la injusticia... i demés perles d’aquest putrefacte i lamentable món ens encaminen a la merda estarem cadascun de nosaltres sols... De fet així venim no? S’ha d’estar alerta, cal vigilar, de fet només nàixer et foten una òstia per a que espaviles, perquè et poses les piles i és quan gemeques i et queixes. Trenta o quaranta anys després a aquest gemec li diuen depressió o dispersió de l’interés i pagues a un tio per tal que t’ho diga i et recepte allò que et manté encara un poc lúcid i agraeixes anomenat Prozac.
-Ací és quan se suposa que entre jo, no Tracy?
- Més o menys. Deia això doctor, tots tenim el/la nostre/a Wonderwall i en l’últim moment de desesperació, just abans del defalliment vindrà el revulsiu i tot just d’un pessic ens traurà i tot serà diferent.
Continuarà...

dissabte, 18 d’abril de 2009

Avui ha sonat el mòbil i, saps qui era?

Recorde quan us vaig conèixer el primer dia d’institut quan em vaig perdre pel pàrquing dels autobusos que té aquell complex educatiu tan gran (mare meua 4 instituts en 1!) i vaig arribar tard. Recorde com tothom us rèieu de mi perquè portava arracades i combinava camisetes dels The Who i dels Ramones amb texans ajustats, la motxilla plena d’adhesius antisistema (sí, és trist, l’estelada fins avui dia n’és un), escoltava rock retro i fumava tabac anglès. Recorde també com em vau fer el buit durant 3 mesos pel fet que espantava, era diferent, i com quan ajuntàveu tots les taules i provava d’apropar-me, llavors, les separàveu. Era cruel! (Això va fer que els “malotes”de l’insti m’obriren els braços i des d’aleshores que m’haveu tatuat la imatge de makarra i m’acompanyarà fins que travesse la llacuna Estígia mentre compartisc un porro amb Caront.)

Recorde com això també va ser assumit per alguns professors i pels meus pares i vaig passar-me uns tres mesos infernals tancat a casa sense possibilitat de visites i amb constants recriminacions. Ma mare se’n penedirà tota la vida per haver comés tal injustícia.

Recorde com si fora ara el moment tot just abans de classe quan provàreu de donar-me una oportunitat i us vaig captivar amb el meu bon humor i la meua ingent “poblitud”. Ja mai més ens separarien. Recorde com vam triar camins diferents en acabar l’insti però els nostres llaços d’amistat i la música ens unirien fins al dia del judici final per la vesprada a l’hora de berenar Nocilla. Aquell va triar ser Dj i donar classes de clarinet a nens i tu vas decidir acabar el conservatori i dedicar-te a cantar òpera i a viatjar per tot arreu. Jo en canvi, hauria de perdre’m un poc pels “Undergrounds” de la vida fins que aconseguira trobar-me.

Recorde aquella xica de classe amb nom de deesa maia amb qui tant discutia i amb qui tant m’emprenyava. La recordes? Doncs aquest mati sense cap motiu aparent he rebut una trucada d’ella i em deia que li agradaria saber de mi que no entenia ben bé com de cop i volta, després de 6 o 7 anys, acabava de pensar en mi. Ha preguntat per vosaltres. Quedarem pròximament per fotre’ns un suc de civada i contar-nos la vida mentre amaguem les mentides piadoses del temps( lents de contacte, look nou, estudis, alguns quilos de més o de menys, etc.)

Sorpresas te da la vida.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Repàs d'Aristòtil express

1.Lògica aristotèlica.

1.1 Sil·logismes.

Primera premissa: L’indie té un públic minoritari.

Segona premissa: El públic indie és militant, segueix amb fervor les novetats, té tics de tribu urbana, i com tot col·lectiu, disposa de barreres d’entrada.

Conclusió: L'indie tendeix sense remei a l'esnobisme.

"Se pongan como se pongan, se llamen como se llamen"J.M Aznar
" Aquí y en Xina Popular" J.Ll. Carod-Rovira

divendres, 3 d’abril de 2009

I'm torn


Em sent com una merda. La putada és que no t'ho puc dir i si t'ho dic em diràs que tu encara estàs pitjor, que t'he deixat destrossada, de fet, ja m'has dit que estaves decepcionada ( i has intentat fotre'm mà al paquet, perquè quan em pose seriós dius que estic sècsi i és quan em toques les arracades i em claves la llengua fins a l'estòmac).
No em sabia greu per ell, em sabia greu per nosaltres dos. Mira que ens coneixem, vaja, quan us vaig coneixer ja portaveu 2 anys junts. Sempre xarrant i contant-me que no et deia que t'estimava, que et tenia com un clauer, que ja feia tres o quatre mesos que no follaveu... Ara pense les vegades que hem anat de sopar tots tres i mentre Miquel contava batalletes tu jugaves amb el teu peu sobre les meues cuixes i em devoraves amb la mirada. Mai ha sospitat que tu i jo... segur que pensava que estava deixant-te apunts de la facultat, altra vegada.

T'ho havia de dir, de fet, des del primer polvo que vam fotre mentre ell havia marxat a pillar farlopa sabiem que era una bogeria. El risc, el morbo, el despit...no sé, i reies quan et deia:
- Ets la tia de la cançó de Dissabte dels Pets!! És la vostra puta relació...jajajaja!
( Al mateix temps, mentre ens veiem d' amagades al teu cotxe i t'estripava les calçes mentre tractaves de masturbar-me, t'agradava posar a l'equip de so una altra dels de Constantí: Una estona de cel)

He hagut de posar els peus a terra, perquè sí. Perquè açó va cami d'anar-se'n de les mans(encara que les nostres també anaven cintura avall...) i no és viable. Si ens pillen ja saps com ens jutjaran: tu seràs la "comidilla" i jo un fill de puta(cosa que farà que puje un graó més en aquesta escalada personal cap a l'assoliment del grau sublim d'aquest improperi: el fill de puta més gran del món). A més a més, ja se saben bé les putes regles no escrites pels heterosexuals que mai he compartit però que havia d'acatar i que pagaria igualment les conseqüències: no es fa res amb novies, ni ex, ni germanes de colegues.

Veure't feta pols i plorant aquesta nit quan t'ho he dit m'ha destrossat, m'he sentit ple d'inmundícia i no tenia motiu per sentir-me així. He dit la veritat, he estat racional i amb els peus a terra, això no podia seguir, un dels dos havia de baixar a la terra. No, almenys en aquestes circumstàncies, mentre estigueu junts. Saps que no m'en penedisc de res, que em sua la polla ell, que eres brutal, t'aprecie i t'estime com a persona un munt, m'encanta fer-te riure i que m'en faces tu també i per què no, folles de puta mare, xé! Però no. Així no. Si realment ho analitzes (i no m'utilitzes com a excusa) aixó t'ajudarà a fer el pas de deixar-lo.

No hauria de sentir-me mal i potser a la llarga ho recapacites i és per a millor. Però t'he vist tant fotuda i jo tan enfonsat que he vingut a casa i no sabia si obrir l'aixeta de la dutxa i seure dintre mentre em regalima l'aigua, fer-me un porro, acabar-me una ampolla de whisky, o bolcar el mig gram que m'ha donat Miquel precissament per portar-te a casa perquè ell estava fins a les celles de "manteca". Un cúmul de despropòsits vaja. Una vegada més la realitat supera la ficció.