Dum spiro, spero

Mentre hi haja vida, hi haurà esperança.


-Què és “Wonderwall”, Tracy?

-Wonderwall… Wonderwall és com una paret sap Dr. Chaine?, és algú amb qui et pots recolzar, a qui pots furtar-li una abraçada…amb qui confies i confesses tot… algú tant proper malgrat estar a 1000km…Wonderwall és allò que et manca, allò que tot i no ser perfecte t’encaixa tant harmònicament que resulta pràcticament màgia, és com un tutor espiritual, és la redempció. Pot ser? Wonderwall és la persona que tothom tenim, aquell amic sincer i fidel, aquella amiga diferent a les altres amigues, aquell company de birres i cafés, aquella amiga que et resulta un dia i de cop colossalment guapissima, aquell amic que sempre ha passat mes o menys desapercebut i que s’ha tret les ulleres i fa esport i llueix una fabulosa esquena que et fa espetar un -UaaaaaU!- de bon matí quan baixes l’escala i us creueu per anar a la facultat. Inclús a voltes l’has imaginat al damunt follant-te tant colossalment bé que li estripes l’esquena amb les ungles i et preguntes on collons haurà aprés aquest comdemnat fill-de-sa-mare a fer-ho tant escandalosament bé.

-Entenc. Vols dir que podries o pots estimar-lo? Pot esdevenir la teua parella? Què el desitges com a tal?
-No, no és això, és una mica més complex(o més simple) és la connexió amb la persona, és la decodificació d’una conversa només amb una mirada. No, atracció estaria quasi a mig camí i tampoc ens serviria - Menos que un amor, más que un amigo- que deia en Donés...

- Doncs Tracy, no li veig cap diferència, la veritat...
-Clar Dr. Chaine! Si fos la meua parella, ho reduiríem a la convenció social i per tant ho desmantellaríem de significat i de qualsevol mica d’especial que tinga. No tindríem aquesta conversa ara. El fet que no siguem parella,(m’atreviria a anar més enllà) o que no ho siguem mai, és justament allò que li confereix aquesta especialitat de la qual parlava.
-Doncs a mi em sembles enamorada Tracy...
-Mire Dr..Mike, puc tutejar-lo?
-I tant.
- Escolte Mike, al segle XXI amb les crisis econòmiques, les bombolles financeres, els divorcis express, l’atur, la emancipació de la dona, el sexe sense tabus ni complexes, etc... no hi ha caben els “penjaments” shakespearians post adolescents... al compromís el van treure a òsties per la porta falsa d’algún bar de carretera i li van dir que ni era benvingut ni ben mirat, que marxara ben lluny on no pogués enredar ningú.

Quan els transgènics, la contaminació, el fracàs escolar, la sida, la corrupció, l’odi, les ferides-mai-tancades, el masclisme, el menjar ràpid, les talles de roba, la injusticia... i demés perles d’aquest putrefacte i lamentable món ens encaminen a la merda estarem cadascun de nosaltres sols... De fet així venim no? S’ha d’estar alerta, cal vigilar, de fet només nàixer et foten una òstia per a que espaviles, perquè et poses les piles i és quan gemeques i et queixes. Trenta o quaranta anys després a aquest gemec li diuen depressió o dispersió de l’interés i pagues a un tio per tal que t’ho diga i et recepte allò que et manté encara un poc lúcid i agraeixes anomenat Prozac.
-Ací és quan se suposa que entre jo, no Tracy?
- Més o menys. Deia això doctor, tots tenim el/la nostre/a Wonderwall i en l’últim moment de desesperació, just abans del defalliment vindrà el revulsiu i tot just d’un pessic ens traurà i tot serà diferent.
Continuarà...