diumenge, 22 de novembre de 2009

Nit, per dir alguna cosa...

Portaves un vestit de Zara que imitava un disseny de Versace. El teu aspecte era cool, suggestiu i excitant. La còpia era meritòria. De sobte vaig pensar que aquell seria un dia de "vino y rosas" i vaig oblidar que sóc al•lèrgic al teu pol•len ... vam marxar al concert d'aquesta banda americana que recomanava el Tentaciones. És la 7na onada novaiorquesa d'aquest any i totes les bandes em recorden als Ramones. Prenèrem unes copes, tu vas esnifar 4 o 5 ratlles, ballàrem com a bojos i cridàrem tal com exigeix el protocol.

Vam parlar de models i porn actresses defenestrades mentre sopàvem al Vips que hi ha a Ferran el Catòlic. Vaig desplegar tot el meu repertori d'ocurrències més originals i tu vas fer cara d'ovella degollada. Tenies activada la síndrome d'Electra que t'obligava a assentir sense parar amb el cap i t'hi posava el tanga com els arrossars de Sueca. Amb un gest de gosadia ens vam colar al metro alhora que feiem marranades que alçaven el remor del públic que s'hi canviava de vagó i apartava la vista fruit de la vergonya. Vaig lliscar com una cobra dins del teu pis (també tenia una erecció dolorosa). Follàrem perquè som així de moderns i perquè m'havia gastat tanta pasta que no podia fer-te l'amor. Però sense rencor, eh?. A les 9 vaig vestir-me corrents i vaig fugir volant d'aquell pis de disseny (déu ni do!), ampli i proper al carrer Jaume Roig que papa paga per tal que la xiqueta estudie en bones condicions i còmoda i que en canvi, ella usa per col•leccionar polvos i guardar la seua indumentària PostTeeneger-Pijoguarra. Ho sé per la saturació làctica que patia la funda de cuir negre del sofà, el modelet de roba interior CK que vaig esgarrar, la bona pràxi coital que em procurares i pel fantàstic "centrifugat" amb què em vas despertar vora les 4 del matí.

Em vaig posar la xupa. Tu dormies i vaig furtar-te una ampolla de Château Mouton-Rothschild del 45 que pagaria el silenci i la complicitat del porter de la finca.

Pensava que viuria una nit memorable i vaig acabar desdejunant amb ma mare.

(Em queda el regust d'escriure't un tema per a la meua banda de rock )

dilluns, 9 de novembre de 2009

Mai he tingut una golden touch...

El fracàs és el motor de la història. Encara que K.Marx estiga retorçant-se a la tomba, he de constatar-ho. Si no fracassem, no avancem. L'èxit és deformant, ens relaxa, ens enganya, ens fa pitjors, ens ajuda a enamorar-nos excessivament de nosaltres mateixos; el fracàs és tot el contrari, és formatiu, ens torna sòlids, ens apropa a les conviccions, ens fa coherents.

M'encanta Philip Larkin (poeta del fracàs). Com que sóc un fracassat, desconfiat, fumador, covard, meticulós i home, tinc necessitats, com tot home...perdó, mmm...fracassat.

NECESSITATS

Més enllà de tot açò, hi ha el desig d'estar sol:
Encara que el cel s'enfosqueix amb targetes d'invitació.
Encara que seguim les explícites instruccions del sexe.
Encara que la família s'hi fotografie sota una bandera.

Més enllà de tot açò, hi ha el desig d'estar sol.

En el fons, flueix el desig d'oblidar:
Malgrat les tensions artificials del calendari,
de l'assegurança de vida,
dels ritus de fertilitat programats,
de la costosa aversió dels ulls cap a la mort. –

En el fons, flueix el desig d'oblidar.