dimecres, 3 de febrer de 2010

Braços en tassa

Avui anava a escriure una història sobre dos amants que corren cap a la posta de Sol col·locats bojament...Però estic emprenyat! He anat a la biblioteca municipal per aconseguir un parell de llibres d'autors postmoderns i no hi havíen...Com sempre, en aquests casos i tal com va la prestació pública, haurem de tirar d'iniciativa privada (què podrem atacar tant com vulguem, però moltes voltes resol els problemes), és a dir, del fons monetari per a cordes de Baix i Creatina. Quan he abandonat l'indret he blasfemat contra els cànons estètics imperants i aquells literats que determinen què és i que no literatura i que fan premis on s'hi xuplen les polles els uns als altres.

Tot seguit m'he preguntat perquè en el nostre cercle cultural no s'ha fet mai un treball (o un apropament seriòs i no folklorico-nostàlgic) sobre la vinculació del rock i la literatura.
M'han calgut 4 o 5 calades per extreure unes conclusions:

1) El rock no és l'estil amb primacia.
2) Els nostres compositors no tenen cap vocació literària.
3) La nostra música fins al moment ha estat (i així serà) importada. En principi no tinc cap problema amb això, però no passar del del kalimotxo i el porro i explotar fins al tedi la radiofòrmula de l'ska-punk ( 1- "Fórmula" en català hauria de ser oberta collons! 2- Sí,sí és una radiofòrmula que funciona com bisbal o Pignoise) no pot sino comportar la sobresaturació(m'encanta aquesta paraula) i la pèrdua de puresa i qualitat que tenen per si soles l'ska i el punk (si,sí, em referisc als predecessors, a la puresa i prestigi del gènere denostats per la democratització de la cultura i la música) i per últim i suposat: el nici i abjecte gust musical.

La resposta de les legions de seguidors no fa sinó confirmar les meus sospites: "I lo que mola!! to festeret!"