dimecres, 30 de setembre de 2009

Massa Perenne

Profese un odi amb una magnanimitat ingent envers el benestar. Envers els fruits del benestar. Car a mesura que m’infecte d’aquest, la seua serp explora cada òrgan, cada ós, cada fibra de la meua pell. És llavors quan em fa perdre la passió, el dinamisme apurat, la meua estimada angoixa, l’ansietat de creació, s’extravia Flea...
Perquè quan em trobe tan fastigosament bé, quan roda tot tant matemàticament perfecte, quan tot encaixa tan harmònicament, llavors em perd. On està el meu desencant post adolescent? Torna, torna! Embriaga’m amb la teua fetor, obliga’m a aixecar el bolígraf, a les insomnes nits navegant pel màstil del meu baix, buscant aquelles melodies perfectes, que reportaran aquesta “gloria-mentida” momentània! A aquelles embranzides d’escriptura nocturna motivades per la ingesta petitoabusiva d’aquelles línies de pols d’aplicació nassal que exponencien la percepció, la suggestió i la (a)dicció.
Hauria doncs, de gaudir-lo i exprimir-lo, per obligació ètica, per què no tothom té aquesta “sort”? Així, hi pense que no cal turmentar-nos massa: segur que realitze o dic qualsevol insolència digna d’un fill de puta (per allò de les essències platòniques) i rebente aquesta calma, aquesta concòrdia gairebé sideral. Tornaré a ser jo.
Serà doncs com el meu “xut” de cavall particular: primer una picada dolorosa i breu, a continuació observaré com aquell líquid marró que encara fa bombolletes, penetrarà pels meus conductes i seran 10 segons de la més absoluta calma existent, com submergir-se poc a poc en aigua estancada, de nit, tot mantenint la respiració. No hi haurà res més. De sobte trauré el cap a la superfície per inspirar i tot d’una m’hi trobaràs, ací davant, escrivint les meues misèries, que no són res més que les meues glòries.