diumenge, 5 de juliol de 2009

De remedia "comiatis"...

Ens passem la vida dient adéu. Per començar, arriba un dia en què s'ha de dir adéu a la suposada inconsciència de la infància, i dic suposada perquè ara sabem que els nostres 5 primers anys de vida determinaran els nostres buits, debilitats i aptituds la resta de les nostres vides. Som adults, la qual cosa significa acomiadar-nos d'aquella innocència ininterrompuda, ja que el món actual així ho demanda, per no tenir places per a innocents. A partir d'aquí, la vida es converteix en un conjunt de comiats en cadena: adéu a l'escola on tan poc vam aprendre de la vida, adéu a la universitat que ens va fer descarrilar de la nostra veritable vocació, adéu als pares quan vam marxar per esbrinar qui som, total per acabar descobrint allò que creiem que érem, adéu a la nostra família per aconseguir aquella tan anhelada independència, adéu a la independència quan no sabem què fer amb ella, adéu als estudis obligats per passar als treballs forçats, adéu al primer treball (abans era amb la enganyosa intenció o ambició de millorar, ara si poden, et despatxen), adéu al nostre primer amor (gairebé sempre fallit però sempre traumàticament inoblidable), adéu al teu propi territori (pensant amb els immigrants), adéu al estar sols (no tothom ho aconsegueix), adéu a la solteria (qualsevol espècimen neandertalític pot aconseguir-ho), adéu al matrimoni tantes vegades com et cases (nova regla de tres de l'era postmoderna), adéu als teus propis somnis i adéu als teus propis principis (la societat obliga i la vida et va embolicant).

Diem adéu a un espai propi quan fem mudança, adéu quan viatgem a conèixer altres cultures tan pobres o més que la nostra, adéu a la teua pròpia vida, espai, temps i independència (hipoteques en forma de casa o de nens), adéu al món laboral (cal jubilar-se), adéu a totes aquelles persones que se'n van de la nostra vida, siga per motius personals, de salut, de traïció o d'incompetència, adéu a la bona salut en un moment sorpresa, i no ens oblidem de l'adéu final, aquell que tant ens costa, aquell en què hem de dir adéu a una vida que ens ha ensenyat a dir adéu, encara que no per això ho hem après a fer.

I potser no és fàcil dir adéu en segons quines ocasions, però cal fer-ho quan ho sents, quan et toca o quan cal. Cal deixar-ho, acomiadar-se de tot allò que ja no fa balanç positiu en la teua vida, allò que ja no funciona o no quadra, siga pel que siga, encara que siga per un sense sentit. De la mateixa manera que cal saber dir que no, cal aprendre a dubtar menys cada vegada que prenem decisions, i reinventar.
Deixes una part segura de la teua vida per entrar a la incertesa, i això és el que a molts els frena en el moment que s'ha de dir adéu. Però vivim moltes vides dins d'una sola, i s'ha de començar a acceptar. No som el que vam ser, ni el que serem. Cal prendre-s'ho tot com una cosa transitòria, perquè demà pot modificar-se o fins i tot desaparèixer. D'altra banda, també és bo no veure la data de caducitat ni amb autoenganys amb el "per a sempre", i encara que siga molt en el fons, cal pensar que tot pot acabar, i tan se val que puga agafar en un "de sobte", almenys, ja tindrem l'adéu mitjanament enraonat.