ionki (o records en present continous)

En aquella època no teníem passat ni creiem en el futur, solament teníem PRESENT. Tant se val de nit com de dia, ens “posàvem” a totes les hores, de la més pura i honesta que sonava. Quan qualsevol de nosaltres tenia una nova i trucava per telèfon, la resta sortíem corrents per compartir-la. No rebutjàvem menors ni majors i per vici, sucumbíem a les pentatòniques. Ens arriscàvem i perdíem temps, feina, salut, diners i parelles per les mínimes glòries. Tot era banal quan la consumíem.

En aquella època era addicte...estava enganxat a la música.

Passem la vida amb imprecisions

És estrany no saber res, mai estar segur
d'allò que és vertader o correcte o real,
i veure's obligat a matitzar o això crec,
o bé, això sembla:
algú deu saber-ho.

És estrany ignorar com funcionen les coses:
l'habilitat per trobar allò que necessiten,
el seu sentit de la forma, la seua puntual disseminació
i la seua voluntat per canviar;
sí, és estrany.

Fins i tot vestir n'és, de coneixement
-ja que la nostra carn,
ens envolta amb les seves decisions-

i no obstant això, passem tota la vida amb imprecisions,
així, quan comencem a morir
no tenim ni idea per què.

Philip Larkin.(Poeta del fracàs)

Cercant l'home en cursiva, de moment

"Ah, la juventud. Es como heroína fumada en vez de esnifada. Evaporada tan deprisa que resulta increíble que hayas tenido que pagarla"

Burlando a la Parca, Josh Bazell.

Considerades les perversions i corruptel·les, res mereixia més d'un cigarret d'atenció. Volades baixes.

D'esquenes al món, descreences de tot

Primer vaig creure en la puresa de les ideologia, després en la filosofia, més tard en la literatura... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meua fe en les paraules. A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Em pregunte quina serà la propera fe que em captive... Estàs tu, el rock'n'roll, el silenci i la meua estimada soledat. (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la soledat i el rock'n'roll?). L'estima no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessite creure en tu perquè sé que ets real i, sovint més real que jo mateix que m'embolique i em dinamite continuament. En mi, ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.

La utopia o l'exercici del feligrés

 La utopia no existeix. Bé, no materialment. La creença en aquesta és com qualsevol religió, necessita fe...i màrtirs!!

"Perquè la utopia no estava en cap lloc [...]. I l'home aconseguiria crear eixe lloc somiat únicament construint-lo amb les seus pròpies mans"
Paul Auster, La trilogia de Nova York.

Les utopies que poden ser, són les que el subjecte pot assolir i exercir. Són factibles, en conseqüència deixen de ser utopies. Les altres..., en qualsevol cas, no deixen de ser aspiracions potencialment frustadores, vergonyants i ofensives... com la redempció, el paradís, Al·là o qualsevol merda retòrica del Pentateuc.
Les utopies no s'hi formulen/pensen/sommien..., les utopies s'hi prediquen/viuen/actuen o d'altra manera s'hi provoquen!

Que hi parlen els grans, ara que em sé tan petit...

Ens van fer creure que l’amor vertader només ocorre una vegada a la vida, generalment abans dels 30. No ens van contar que l’amor no és res que puguem engegar ni que tampoc arriba en cap moment determinat.

Ens van fer creure que cadascun de nosaltres és una mitja taronja, i que la vida només pren sentit quan en trobem l’altra. No ens han dit mai que naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar-se a les esquenes la responsabilitat de completar allò que li manca.

Ens van fer creure que la típica fórmula”2 en 1”: dues persones pensant igual, actuant igual, i que només això funcionava. Ningú ens va dir que això té un nom: anul·lació. I que solament essent individus amb personalitat pròpia podrem gaudir d’una relació saludable.

Ens van fer creure que el matrimoni és obligatori i que els desitjos fora d’aquest han de ser reprimits. Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per tal de ser feliç, la mateixa per tothom i aquells que n’escapen estan condemnats a la marginalitat.

 Ningú ens va contar que aquestes fórmules són errònies, frustren les persones, són alienants i que podem provar d’altres alternatives.

Tampoc ens van dir que ningú contaria tot açò... cadascú haurà de descobrir-ho per si mateix. 

Per tant, solament quan estigues molt enamorat de tu mateix, podràs ser molt feliç i estimar de veritat algú.

Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor... malgrat que la violència, s’hi practica a plena llum del dia.

Something about love, John Lennon.

Fràgils...

Mi sueño no tiene sitio
para que vivas. No hay sitio.
Todo es sueño. Te hundirías.
Vete a vivir a otra parte,
tú que estás viva. Si fueran
como hierro o como piedra
mis pensamientos, te quedarías.
Pero son fuego y son nubes,
lo que era el mundo al principio
cuando nadie en él vivía.
No puedes vivir. No hay sitio.
Mis sueños te quemarían

Manuel Altolaguirre