Que hi parlen els grans, ara que em sé tan petit...

Ens van fer creure que l’amor vertader només ocorre una vegada a la vida, generalment abans dels 30. No ens van contar que l’amor no és res que puguem engegar ni que tampoc arriba en cap moment determinat.

Ens van fer creure que cadascun de nosaltres és una mitja taronja, i que la vida només pren sentit quan en trobem l’altra. No ens han dit mai que naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar-se a les esquenes la responsabilitat de completar allò que li manca.

Ens van fer creure que la típica fórmula”2 en 1”: dues persones pensant igual, actuant igual, i que només això funcionava. Ningú ens va dir que això té un nom: anul·lació. I que solament essent individus amb personalitat pròpia podrem gaudir d’una relació saludable.

Ens van fer creure que el matrimoni és obligatori i que els desitjos fora d’aquest han de ser reprimits. Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per tal de ser feliç, la mateixa per tothom i aquells que n’escapen estan condemnats a la marginalitat.

 Ningú ens va contar que aquestes fórmules són errònies, frustren les persones, són alienants i que podem provar d’altres alternatives.

Tampoc ens van dir que ningú contaria tot açò... cadascú haurà de descobrir-ho per si mateix. 

Per tant, solament quan estigues molt enamorat de tu mateix, podràs ser molt feliç i estimar de veritat algú.

Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor... malgrat que la violència, s’hi practica a plena llum del dia.

Something about love, John Lennon.