De remedia "comiatis"...

Ens passem la vida dient adéu. Per començar, arriba un dia en què s'ha de dir adéu a la suposada inconsciència de la infància, i dic suposada perquè ara sabem que els nostres 5 primers anys de vida determinaran els nostres buits, debilitats i aptituds la resta de les nostres vides. Som adults, la qual cosa significa acomiadar-nos d'aquella innocència ininterrompuda, ja que el món actual així ho demanda, per no tenir places per a innocents. A partir d'aquí, la vida es converteix en un conjunt de comiats en cadena: adéu a l'escola on tan poc vam aprendre de la vida, adéu a la universitat que ens va fer descarrilar de la nostra veritable vocació, adéu als pares quan vam marxar per esbrinar qui som, total per acabar descobrint allò que creiem que érem, adéu a la nostra família per aconseguir aquella tan anhelada independència, adéu a la independència quan no sabem què fer amb ella, adéu als estudis obligats per passar als treballs forçats, adéu al primer treball (abans era amb la enganyosa intenció o ambició de millorar, ara si poden, et despatxen), adéu al nostre primer amor (gairebé sempre fallit però sempre traumàticament inoblidable), adéu al teu propi territori (pensant amb els immigrants), adéu al estar sols (no tothom ho aconsegueix), adéu a la solteria (qualsevol espècimen neandertalític pot aconseguir-ho), adéu al matrimoni tantes vegades com et cases (nova regla de tres de l'era postmoderna), adéu als teus propis somnis i adéu als teus propis principis (la societat obliga i la vida et va embolicant).

Diem adéu a un espai propi quan fem mudança, adéu quan viatgem a conèixer altres cultures tan pobres o més que la nostra, adéu a la teua pròpia vida, espai, temps i independència (hipoteques en forma de casa o de nens), adéu al món laboral (cal jubilar-se), adéu a totes aquelles persones que se'n van de la nostra vida, siga per motius personals, de salut, de traïció o d'incompetència, adéu a la bona salut en un moment sorpresa, i no ens oblidem de l'adéu final, aquell que tant ens costa, aquell en què hem de dir adéu a una vida que ens ha ensenyat a dir adéu, encara que no per això ho hem après a fer.

I potser no és fàcil dir adéu en segons quines ocasions, però cal fer-ho quan ho sents, quan et toca o quan cal. Cal deixar-ho, acomiadar-se de tot allò que ja no fa balanç positiu en la teua vida, allò que ja no funciona o no quadra, siga pel que siga, encara que siga per un sense sentit. De la mateixa manera que cal saber dir que no, cal aprendre a dubtar menys cada vegada que prenem decisions, i reinventar.
Deixes una part segura de la teua vida per entrar a la incertesa, i això és el que a molts els frena en el moment que s'ha de dir adéu. Però vivim moltes vides dins d'una sola, i s'ha de començar a acceptar. No som el que vam ser, ni el que serem. Cal prendre-s'ho tot com una cosa transitòria, perquè demà pot modificar-se o fins i tot desaparèixer. D'altra banda, també és bo no veure la data de caducitat ni amb autoenganys amb el "per a sempre", i encara que siga molt en el fons, cal pensar que tot pot acabar, i tan se val que puga agafar en un "de sobte", almenys, ja tindrem l'adéu mitjanament enraonat.

Qualsevol nit pot sortir el Sol...

Flipat estic gent, m'ha arribat un correu dels Premis Ovidi Montllor 2009 de la música en valencià i resulta que estem nominats com a finalistes en la categoria grup revelació. No és la panacea però ja ens va bé, que nosaltres som els tios més simples del món i ens limitem a passar-ho brutal fent Rock'n'Roll. Aixó, que una notícia pot alegrar-te el dia, qualsevol nit pot sortir el Sol... Us deixe un vidiet que vam fer (semblem titelles eh?) mira que disfrute com un porc,xé!! jajaja:

VIDEO CORRE FORA

A vegades no sé per on em sortiràs...

Puc ser tan garrulo que flipe amb les cançons d'un grup exliderat per un paio amb pinta de glam-rocker homosexual dels 80's enganxat a la coca( el tio em fa moltíssima gràcia). La lletra és més del mateix, però la música és de començar el dia de puta mare i amb ganes. Millor que un batut de proteïnes i una sessió de gym. Ànims i muaks a tothom!!

Anit vaig carregar la pistola

Maleït el dia que vaig aprendre a dir: Bon dia!
Maleït el dia que vaig ser conscient de classe i nació.
Maleït el dia que vau donar sentit a la meua existència.
Maleït el dia que vaig injectar-me a les venes pura rebel·lió.

Maleït el dia que em vaig veure exhortat a la eterna militància.
Maleït el dia que em vau obligar a esdevenir allò que volíeu.
Maleït el dia que només teníem vinagre per a la lactància.
Maleït el dia que sota l'anyell trobàrem la guineu.

Car ara udole com un llop,
cada nit solitari,
al terrat,
païnt la ràbia.

Un flux d'impotència i decepció em recorre el cos. País, tant t'estime, tant t'odie. La pistola carregada, però els mots MAI maten. Encara que s'afanyen a prohibir-los(nos).

Te deix, pin up, un post com a penyora...

Lady Corleone deixa València.

Comence manllevant el títol a una de les nostres autores de la postmodernitat (Te deix, amor, la mar com a penyora, Riera Carme, Ed. Proa). Perquè justament aquest llibre tracta de les formes de vida alternatives, d'estar i viure conscientment al marge de les convencions socials. El paradigma de l'anada contra corrent i la llibertat. Perquè és això que m'has ensenyat i que he aprés i saps que si alguna volta m'arribe a fer el tatuatge (pel qual sempre em preguntes xD) en certa manera serà per inspiració teua.

Perquè tens els teus motius (i ganes) de marxar i encara no sé pas si ens tornarem a veure o si un dia rebré una trucada des de la Pampa oferint-me ensenyar català a la gent d'allà (serà signe de què tot va genial i els teus somnis van acomplint-se i a més, què per fi som un estat i puc ser ambaixador a sudamèrica xDD) .
Saps?Encara no he assimilat massa bé, supose que pels putos exàmens que em ténen el cap massa fregit, però pense que et trobaré a faltar moltíssim encara que no ho cregues, i la certa redempció, i eixa forma tan particular de posar-me les piles, la teua persperctiva, els teus particulars gustos cinèfils, el teu projecte tan utòpic,...

En al distància i per mail seguiré flipant com si anara d'LSD amb el món que t'envolta, allò que t'ocorre i que se m'escapa i m'aclapara perquè eres única. Do you know?
I segur que moltes vegades em descollonaré sól i ma mare preguntarà de què m'estic rient ara?
Li diré: coses meues! ( pensant alguna animalà,alguna gràcia, acudit o "giro còmico" dels teus)

T'he agraït mil voltes, i aquesta és una més, els moments de glòria, les nits davant una birra i les converses i passe de fer aquelles llistes d'agraïment enormes quan m'entens perfectament si dic: GRÀCIES, beibe! Per haver-me deixat formar part d'un raconet petit de la teua vida.

Bon voyage, pin up!(perquè sempre ho seràs, xD)

Un besot enorme.

P.d: Saps que si alguna volta han de publicar-me alguna cosa i no he de fer cap mamada al tio de l'editorial, tens la dedicatòria assegurada perquè si no fóra per tu, saps que mai m'hagués animat a escriure més enllà d'un post-it. Gracies una vegada més.
--------------------------------------------------------------

IRSE (M.Benedetti)

Cada vez que te vayas de vos misma
no olvides que te espero
en tres o cuatro puntos cardinales

Siempre habrá un sitio dondequiera
con un montón de bienvenidas
todas te reconocen desde lejos
y aprontan una fiesta tan discreta
sin canto sin fulgor sin tamboriles
qué sólo vos sabrás que es para vos

Cada vez que te vayas de vos misma
Procurá que tu vida no se rompa
Y tu otro vos no sufra el abandono
Y por favor no olvides que te espero
con este corazón recién comprado
en la feria mejor de los domingos

Cada vez que te vayas de vos misma
no destruyas la vía de regreso
volver es una forma de encontrarse
y así verás que allí también te espero

Injectant-me una d'Espriu...

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

El darrer alé

S’escolta el so sec i estrident de la campaneta que marca el seté assalt i el públic extasiat brama. Els púgils s’apropen amb aquell ball característic de la boxa. L’home s’escapa del primer crochet* però no s’espera el hook* als ronyons que el deixa un segon molt amarg i amb la guàrdia descoberta. El jove aprofita aquesta fracció de temps i li deixa anar un uppercut* que s’estavella contra el mentó de Rafel. El cos d’aquest cau desplomat com un sac ple al terra i rebota dos cops sobre la lona. La visió d’en Rafel s’emboira i la respiració s’absenta. L’arbitre assenyala el K.O.

Trenta minuts després, Rafel surt del pavelló molt dolorit i amb problemes per respirar bé. S’acomiada d’un amic i queden per fer un café d’aci a uns dies. Reprén el pas cap al pàrquing. De sobte un calfred a mode de llamp li recorre el cos. La mateixa sensació d’abans: vista boirosa i respiració descompassada. S’hi recolza sobre un mur. Tot és negre. Cau.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Entre al Casual i m’assec a la barra. La Verònica, s’apropa per demanar-me què prendré amb eixe somriure tan diabòlic i eixa 95 b que s’esforça a lluir i que reconec que em dificulta mantenir-li la vista als ulls i la conversa fluïda (ho sap i s’esforça i per això riu i açò és un cercle viciós). Com sempre: café llarguet del temps amb sacarina. Uns quants seients més a la meua esquerra hi ha el tio Perele, un home d’uns 55 anys ja jubilat, obrer de tota la vida que està cremat per l’alcohol i ara passa els dies de barra en barra per tot el poble. Tanca el diari i me’l llança dient:

- Ie Ak!! – als pobles tothom tenim malnoms- Rafel “el pedres” ha mort!
- Què dius, xé?
- Veges, moreno!

En certa manera ho suposava. Ha portat un vida dura. Segons mon pare, de menudet ja anava a l’horta amb els homes... i a jornal!! Després com això de la boxa s’hi va posar de moda, començà a entrenar i va fer alguns combats amateurs per la comarca que li van donar una poca propaganda i algun duro que es gastava en cassalla i al club Loli’s. Eren hores altes per Rafel. Diuen que un dia va venir un cacic amb duros de la capi i va oferir-li combats a Monte Picayo (un casino de fatxes on he anat a veure un parell de combats). D’ací, la cosa ja s’escapava de les mans. Va comprar-se un “dúplex” d’aquestos a les afores del poble, producte de la especulació que ha patit d’uns anys ençà el País Valencià, on abans hi havia els camps que de petit tant havia treballat. A més a més, es passejava pel poble amb el seu Mercedes i fumant-se un Montecristo sèrie A. Venia pel Casual a vacil•lar de canvi d’estatus i a demanar el rom més car amb got ample. Tots sabíem que la cosa no li anava tant bé, i si demanava got ample és perquè al poble sabem que Verònica és cambrera-camell i a sota dels gots amples, passa la papela de coca.

El malnom de “el pedres” no estava massa clar d’on venia. Al poble sempre ha sigut Rafelet el fill del “pouero”. Uns deien que li venia de quan començava a entrenar que anava a l’horta i s’hi carregava la motxilla de pedres abans de córrer. Altres, per contra, deien que venia pels seus muscles de forts com eren i que li l’havien posat quan va estar una temporada al ianqui fent combats i als cartells s’hi podia llegir Rafael “stoner” Sempere vs. ...
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Recorde quan tenia 17 o 18 anys que em va passar pel cap provar això de la boxa i anava al seu “gimnàs” (no passava de ser un corral de gallines i conills on guardava el tractor i tenia 4 màquines de fitness rovellades i un sac d’arena mig descosit) perquè em donés alguns consells:

- Xato! La cara sempre coberta, caguen l’hòstia!!- Tot bramant- El mentó pegat al muscle i el cap “catxo”!! Un, dos , tres! Amagues amb la dreta, i el busques altra vegada amb la dreta i quan obriga... li descarregues “melonà” amb l’esquerra!! Ah! I balla, collons! Que només balleu els dissabtes a la discoteca i agafats de les dones, re-con-tra-collons!!- Amb aquest accent i humor que evoquem la gent de poble i horta d’interior-.

-Si ,si, Rafel! – Assentia jo ofegat traient el lleu per la boca-

No cal dir que allò no estava fet per a mi. Amb l’altura que Déu m’ha donat d’1’69 m, a la categoria de superwelter o mitjà (entre 65 i 72 kg.) augurava que em plouríen més hòsties que aigua a Vigo. I ho vaig deixar. No obstant, mon pare il•lusionat venia a recollir-me i sempre preguntava:

-Xé Rafel, com ho fa el xicon?

-Home, és ample d’esquenes i té un bon jab* de dreta però el que farà que el xic puje i faça alguna cosa en aquest món és el swing* d’esquerra, què vols que et diga jo, Pep?-Sincerant-se com solament un llaurador sap-.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Llegisc la notícia altra vegada perquè m’estic formulant/confirmant la hipòtesi sobre la seua mort. Hi diu:
“Ahir a les 23:57 am, van trobar el cos sense vida de Rafel Sempere Picó, de 43 anys conegut com el pedres/Stoner, al número 8 del carrer Plà de l’Arc de Llíria. Havia perdut el seu darrer combat i va sortir sol i entre aplaudiments del pavelló esportiu. Un veí va avisar la policia local perquè hi va trobar un home estès al terra, amb signes d’inconsciència, als voltants del pavelló...L’autòpsia ha revelat que la mort ha estat causada per una hemorràgia cerebral deguda a una oclusió/obstrucció de la vena subclàvia esquerra... La família rep al Tanatori Municipal...”

Mentrestant, entra al bar Ramon, el metge del poble, amic i company de "mili" del difunt. Demana cafè i seu al costat d’en Perele. Aquest, com és típic als pobles pregunta:

- Ie, com ha estat això de Rafel??

-Home, que t’estranya? No saps la vida que ha portat?-Respon el metge-.

- Si però...47 anys és jove!!- Insisteix Perele-

-Mira, el diari que diga el que vulga, però Jacobo, el forense del cas, ha xarrat amb mi pel mòbil i hem arribat a la mateixa conclusió: Rafel ha mort per l’esforç i els colps que havia rebut i que segurament tenia les cavitats supraglotals, el pont de Veroli i el cerebel cremats pel vici. Pensa que la cocaïna és una de les substàncies més vasoconstrictores que hi ha i una obstrucció de vena és fàcil que...- Puntualitza el metge-.

- Però si va eixir a peu del pavelló! Em va dir que marxava a casa directe que avui li havien donat més que no pas s’hi pensava! –Amolla Perele sense voler creure el metge-.

-Doncs mira, a un tir de pedra va dir-li el cos que no suportava més.

La conversa especulatòria segueix una estona més, però jo ja tinc prou informació.
Més clar, aigua! A Rafel el pedres l’ha mort la droga. S’havia gastat els pocs diners ràpids que havia guanyat en luxes i capricis. Havia tornat a la lona perquè deia que anava just de pasta. Darrerament, li havíem dit moltes voltes allò de <<>> i ell retrucava:

- Tinc lligat amb Colomer un combat amb un xiquet que té i està començant i solament he deixar-li que em clave canya 7 o 8 assalts!!

Mitja vida treballant a l’horta i l’altra rodant pels rings de mig món. Si li sumem les vicissituds amb l’alcohol, “la nit” i l’edat que tenia que ni molt menys era per a la boxa doncs...
Fí.
(Ara és quan heu de polsar el play al reproductor de l'esquerra de la pàgina perquè semble una peli jeje!)

Diccionari breu de boxa:
*Crochet: Colp de puny lateral amb trajectòria paral•lela al terra
*Uppercut o ganxo: Colp de puny ascendent cercant el mentó de l’adversari.
*Hook o colp de punyalada: Semblant al ganxo pero lateral i normalment aplicat la regió de les costelles inferiors/ronyons.
*Jab: Colp de puny tancat directe poc accentuat, s’usa per enganyar l’adversari.
*Swing: Colp de puny lateral, llarg, amb el puny rodat.