Maleït el dia que vaig aprendre a dir: Bon dia!Maleït el dia que vaig ser conscient de classe i nació.
Maleït el dia que vau donar sentit a la meua existència.
Maleït el dia que vaig injectar-me a les venes pura rebel·lió.
Maleït el dia que em vaig veure exhortat a la eterna militància.
Maleït el dia que em vau obligar a esdevenir allò que volíeu.
Maleït el dia que només teníem vinagre per a la lactància.
Maleït el dia que sota l'anyell trobàrem la guineu.
Car ara udole com un llop,
cada nit solitari,
al terrat,
païnt la ràbia.
Un flux d'impotència i decepció em recorre el cos. País, tant t'estime, tant t'odie. La pistola carregada, però els mots MAI maten. Encara que s'afanyen a prohibir-los(nos).
"Maleït el dia que només teníem vinagre per a la lactància." BRUTAL
ResponEliminaEm semblen uns versos massa estructurats per a la quantitat de ràbia que rebossen. La segona estrofa: espectacular. Però en la primera, la força de l'últim vers s'hauria de menjar l'estructura paral·lela, i anar petant el PC quan obrires la pàgina, i la veus ahí, paraeta, com si fora un trosset del reactor de prypiat, disparant radioactivitat a milions de röntgens.
Per cert, Wonderwall-me (II). Algun dia si això.