L'inventari pudent (modesta elegia i homenatge)

A l'Àlex, que em va reconciliar amb Estellés tres anys després.
Amb tota l'estima que li puc professar a Vicent Andrés Estellés, el meu inventari, que és pudent:

Sempre a la nit il·luminat enterc,

un bell futur, una augusta contrada,

seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el sol i seràs la collita.

Vicent Andrés Estellés

Del plaer més obscur m'intoxico amb la nit

Tàsia Trigo

Propedeuticament, ànimes,73

En Ànimes, 73. Prop de la Plaça de bous.
Enfront hi ha l’avinguda i, més amunt, l’ermita.
Des d’on escric es veuen les terrasses del barri.
Des d’on escric es veuen, primerament, els refrigeradors.
Quan es mou un poc l’aire escolte les portades dels terrats,
vells, una mainada de gossos domèstics.
Quan van soterrar les coves, s’hi veien, des d’ací, els bonys
d’un menut que jugava a indis i vaquers.
Els dies clars hi veig, l’escriptori i les cuines dels veïns.
L’era entre terrasses, feta un mocador faller.
A l’horabaixa m’assetgen tambors i trompetes militars.
Els que vénen al carrer, malden per una bossa de cuc, sempre
un instant abans de mitjanit i bramen: ja t’ho pagaré!
És un espectacle dolorosament explícit.
Aleshores el mocador s’esdevé plàcidament meu.
Ja no puc revelar cap falsa modèstia
entre les quatre pobres parets de casa meua:
només tinc guitarres, postals i llibres, hòstia:
a penes, uns acords, unes melodies
recordades d’alguns dels meus mites;
però aleshores pense: Ara em veuràs tu.
I la puge al segon pis i li dic: què tal, al meu damunt?
El pis s’esdevé meu. És com una obra seua.
És com un poema, un dels poemes que m’ha tatuat.
I tots diuen: el cuc! Esnifen, anihilats.
Em distreuen amb ronquits, com qui no pot
fer, de tanta farlopa, l’interacció necessària.