Massa Perenne

Profese un odi amb una magnanimitat ingent envers el benestar. Envers els fruits del benestar. Car a mesura que m’infecte d’aquest, la seua serp explora cada òrgan, cada ós, cada fibra de la meua pell. És llavors quan em fa perdre la passió, el dinamisme apurat, la meua estimada angoixa, l’ansietat de creació, s’extravia Flea...
Perquè quan em trobe tan fastigosament bé, quan roda tot tant matemàticament perfecte, quan tot encaixa tan harmònicament, llavors em perd. On està el meu desencant post adolescent? Torna, torna! Embriaga’m amb la teua fetor, obliga’m a aixecar el bolígraf, a les insomnes nits navegant pel màstil del meu baix, buscant aquelles melodies perfectes, que reportaran aquesta “gloria-mentida” momentània! A aquelles embranzides d’escriptura nocturna motivades per la ingesta petitoabusiva d’aquelles línies de pols d’aplicació nassal que exponencien la percepció, la suggestió i la (a)dicció.
Hauria doncs, de gaudir-lo i exprimir-lo, per obligació ètica, per què no tothom té aquesta “sort”? Així, hi pense que no cal turmentar-nos massa: segur que realitze o dic qualsevol insolència digna d’un fill de puta (per allò de les essències platòniques) i rebente aquesta calma, aquesta concòrdia gairebé sideral. Tornaré a ser jo.
Serà doncs com el meu “xut” de cavall particular: primer una picada dolorosa i breu, a continuació observaré com aquell líquid marró que encara fa bombolletes, penetrarà pels meus conductes i seran 10 segons de la més absoluta calma existent, com submergir-se poc a poc en aigua estancada, de nit, tot mantenint la respiració. No hi haurà res més. De sobte trauré el cap a la superfície per inspirar i tot d’una m’hi trobaràs, ací davant, escrivint les meues misèries, que no són res més que les meues glòries.

Una apologia de l'amor lliure i el sexe sense compromís

De remedia "comiatis"...

Ens passem la vida dient adéu. Per començar, arriba un dia en què s'ha de dir adéu a la suposada inconsciència de la infància, i dic suposada perquè ara sabem que els nostres 5 primers anys de vida determinaran els nostres buits, debilitats i aptituds la resta de les nostres vides. Som adults, la qual cosa significa acomiadar-nos d'aquella innocència ininterrompuda, ja que el món actual així ho demanda, per no tenir places per a innocents. A partir d'aquí, la vida es converteix en un conjunt de comiats en cadena: adéu a l'escola on tan poc vam aprendre de la vida, adéu a la universitat que ens va fer descarrilar de la nostra veritable vocació, adéu als pares quan vam marxar per esbrinar qui som, total per acabar descobrint allò que creiem que érem, adéu a la nostra família per aconseguir aquella tan anhelada independència, adéu a la independència quan no sabem què fer amb ella, adéu als estudis obligats per passar als treballs forçats, adéu al primer treball (abans era amb la enganyosa intenció o ambició de millorar, ara si poden, et despatxen), adéu al nostre primer amor (gairebé sempre fallit però sempre traumàticament inoblidable), adéu al teu propi territori (pensant amb els immigrants), adéu al estar sols (no tothom ho aconsegueix), adéu a la solteria (qualsevol espècimen neandertalític pot aconseguir-ho), adéu al matrimoni tantes vegades com et cases (nova regla de tres de l'era postmoderna), adéu als teus propis somnis i adéu als teus propis principis (la societat obliga i la vida et va embolicant).

Diem adéu a un espai propi quan fem mudança, adéu quan viatgem a conèixer altres cultures tan pobres o més que la nostra, adéu a la teua pròpia vida, espai, temps i independència (hipoteques en forma de casa o de nens), adéu al món laboral (cal jubilar-se), adéu a totes aquelles persones que se'n van de la nostra vida, siga per motius personals, de salut, de traïció o d'incompetència, adéu a la bona salut en un moment sorpresa, i no ens oblidem de l'adéu final, aquell que tant ens costa, aquell en què hem de dir adéu a una vida que ens ha ensenyat a dir adéu, encara que no per això ho hem après a fer.

I potser no és fàcil dir adéu en segons quines ocasions, però cal fer-ho quan ho sents, quan et toca o quan cal. Cal deixar-ho, acomiadar-se de tot allò que ja no fa balanç positiu en la teua vida, allò que ja no funciona o no quadra, siga pel que siga, encara que siga per un sense sentit. De la mateixa manera que cal saber dir que no, cal aprendre a dubtar menys cada vegada que prenem decisions, i reinventar.
Deixes una part segura de la teua vida per entrar a la incertesa, i això és el que a molts els frena en el moment que s'ha de dir adéu. Però vivim moltes vides dins d'una sola, i s'ha de començar a acceptar. No som el que vam ser, ni el que serem. Cal prendre-s'ho tot com una cosa transitòria, perquè demà pot modificar-se o fins i tot desaparèixer. D'altra banda, també és bo no veure la data de caducitat ni amb autoenganys amb el "per a sempre", i encara que siga molt en el fons, cal pensar que tot pot acabar, i tan se val que puga agafar en un "de sobte", almenys, ja tindrem l'adéu mitjanament enraonat.

Qualsevol nit pot sortir el Sol...

Flipat estic gent, m'ha arribat un correu dels Premis Ovidi Montllor 2009 de la música en valencià i resulta que estem nominats com a finalistes en la categoria grup revelació. No és la panacea però ja ens va bé, que nosaltres som els tios més simples del món i ens limitem a passar-ho brutal fent Rock'n'Roll. Aixó, que una notícia pot alegrar-te el dia, qualsevol nit pot sortir el Sol... Us deixe un vidiet que vam fer (semblem titelles eh?) mira que disfrute com un porc,xé!! jajaja:

VIDEO CORRE FORA

A vegades no sé per on em sortiràs...

Puc ser tan garrulo que flipe amb les cançons d'un grup exliderat per un paio amb pinta de glam-rocker homosexual dels 80's enganxat a la coca( el tio em fa moltíssima gràcia). La lletra és més del mateix, però la música és de començar el dia de puta mare i amb ganes. Millor que un batut de proteïnes i una sessió de gym. Ànims i muaks a tothom!!

Anit vaig carregar la pistola

Maleït el dia que vaig aprendre a dir: Bon dia!
Maleït el dia que vaig ser conscient de classe i nació.
Maleït el dia que vau donar sentit a la meua existència.
Maleït el dia que vaig injectar-me a les venes pura rebel·lió.

Maleït el dia que em vaig veure exhortat a la eterna militància.
Maleït el dia que em vau obligar a esdevenir allò que volíeu.
Maleït el dia que només teníem vinagre per a la lactància.
Maleït el dia que sota l'anyell trobàrem la guineu.

Car ara udole com un llop,
cada nit solitari,
al terrat,
païnt la ràbia.

Un flux d'impotència i decepció em recorre el cos. País, tant t'estime, tant t'odie. La pistola carregada, però els mots MAI maten. Encara que s'afanyen a prohibir-los(nos).

Te deix, pin up, un post com a penyora...

Lady Corleone deixa València.

Comence manllevant el títol a una de les nostres autores de la postmodernitat (Te deix, amor, la mar com a penyora, Riera Carme, Ed. Proa). Perquè justament aquest llibre tracta de les formes de vida alternatives, d'estar i viure conscientment al marge de les convencions socials. El paradigma de l'anada contra corrent i la llibertat. Perquè és això que m'has ensenyat i que he aprés i saps que si alguna volta m'arribe a fer el tatuatge (pel qual sempre em preguntes xD) en certa manera serà per inspiració teua.

Perquè tens els teus motius (i ganes) de marxar i encara no sé pas si ens tornarem a veure o si un dia rebré una trucada des de la Pampa oferint-me ensenyar català a la gent d'allà (serà signe de què tot va genial i els teus somnis van acomplint-se i a més, què per fi som un estat i puc ser ambaixador a sudamèrica xDD) .
Saps?Encara no he assimilat massa bé, supose que pels putos exàmens que em ténen el cap massa fregit, però pense que et trobaré a faltar moltíssim encara que no ho cregues, i la certa redempció, i eixa forma tan particular de posar-me les piles, la teua persperctiva, els teus particulars gustos cinèfils, el teu projecte tan utòpic,...

En al distància i per mail seguiré flipant com si anara d'LSD amb el món que t'envolta, allò que t'ocorre i que se m'escapa i m'aclapara perquè eres única. Do you know?
I segur que moltes vegades em descollonaré sól i ma mare preguntarà de què m'estic rient ara?
Li diré: coses meues! ( pensant alguna animalà,alguna gràcia, acudit o "giro còmico" dels teus)

T'he agraït mil voltes, i aquesta és una més, els moments de glòria, les nits davant una birra i les converses i passe de fer aquelles llistes d'agraïment enormes quan m'entens perfectament si dic: GRÀCIES, beibe! Per haver-me deixat formar part d'un raconet petit de la teua vida.

Bon voyage, pin up!(perquè sempre ho seràs, xD)

Un besot enorme.

P.d: Saps que si alguna volta han de publicar-me alguna cosa i no he de fer cap mamada al tio de l'editorial, tens la dedicatòria assegurada perquè si no fóra per tu, saps que mai m'hagués animat a escriure més enllà d'un post-it. Gracies una vegada més.
--------------------------------------------------------------

IRSE (M.Benedetti)

Cada vez que te vayas de vos misma
no olvides que te espero
en tres o cuatro puntos cardinales

Siempre habrá un sitio dondequiera
con un montón de bienvenidas
todas te reconocen desde lejos
y aprontan una fiesta tan discreta
sin canto sin fulgor sin tamboriles
qué sólo vos sabrás que es para vos

Cada vez que te vayas de vos misma
Procurá que tu vida no se rompa
Y tu otro vos no sufra el abandono
Y por favor no olvides que te espero
con este corazón recién comprado
en la feria mejor de los domingos

Cada vez que te vayas de vos misma
no destruyas la vía de regreso
volver es una forma de encontrarse
y así verás que allí también te espero