Nit, per dir alguna cosa...

Portaves un vestit de Zara que imitava un disseny de Versace. El teu aspecte era cool, suggestiu i excitant. La còpia era meritòria. De sobte vaig pensar que aquell seria un dia de "vino y rosas" i vaig oblidar que sóc al•lèrgic al teu pol•len ... vam marxar al concert d'aquesta banda americana que recomanava el Tentaciones. És la 7na onada novaiorquesa d'aquest any i totes les bandes em recorden als Ramones. Prenèrem unes copes, tu vas esnifar 4 o 5 ratlles, ballàrem com a bojos i cridàrem tal com exigeix el protocol.

Vam parlar de models i porn actresses defenestrades mentre sopàvem al Vips que hi ha a Ferran el Catòlic. Vaig desplegar tot el meu repertori d'ocurrències més originals i tu vas fer cara d'ovella degollada. Tenies activada la síndrome d'Electra que t'obligava a assentir sense parar amb el cap i t'hi posava el tanga com els arrossars de Sueca. Amb un gest de gosadia ens vam colar al metro alhora que feiem marranades que alçaven el remor del públic que s'hi canviava de vagó i apartava la vista fruit de la vergonya. Vaig lliscar com una cobra dins del teu pis (també tenia una erecció dolorosa). Follàrem perquè som així de moderns i perquè m'havia gastat tanta pasta que no podia fer-te l'amor. Però sense rencor, eh?. A les 9 vaig vestir-me corrents i vaig fugir volant d'aquell pis de disseny (déu ni do!), ampli i proper al carrer Jaume Roig que papa paga per tal que la xiqueta estudie en bones condicions i còmoda i que en canvi, ella usa per col•leccionar polvos i guardar la seua indumentària PostTeeneger-Pijoguarra. Ho sé per la saturació làctica que patia la funda de cuir negre del sofà, el modelet de roba interior CK que vaig esgarrar, la bona pràxi coital que em procurares i pel fantàstic "centrifugat" amb què em vas despertar vora les 4 del matí.

Em vaig posar la xupa. Tu dormies i vaig furtar-te una ampolla de Château Mouton-Rothschild del 45 que pagaria el silenci i la complicitat del porter de la finca.

Pensava que viuria una nit memorable i vaig acabar desdejunant amb ma mare.

(Em queda el regust d'escriure't un tema per a la meua banda de rock )

Mai he tingut una golden touch...

El fracàs és el motor de la història. Encara que K.Marx estiga retorçant-se a la tomba, he de constatar-ho. Si no fracassem, no avancem. L'èxit és deformant, ens relaxa, ens enganya, ens fa pitjors, ens ajuda a enamorar-nos excessivament de nosaltres mateixos; el fracàs és tot el contrari, és formatiu, ens torna sòlids, ens apropa a les conviccions, ens fa coherents.

M'encanta Philip Larkin (poeta del fracàs). Com que sóc un fracassat, desconfiat, fumador, covard, meticulós i home, tinc necessitats, com tot home...perdó, mmm...fracassat.

NECESSITATS

Més enllà de tot açò, hi ha el desig d'estar sol:
Encara que el cel s'enfosqueix amb targetes d'invitació.
Encara que seguim les explícites instruccions del sexe.
Encara que la família s'hi fotografie sota una bandera.

Més enllà de tot açò, hi ha el desig d'estar sol.

En el fons, flueix el desig d'oblidar:
Malgrat les tensions artificials del calendari,
de l'assegurança de vida,
dels ritus de fertilitat programats,
de la costosa aversió dels ulls cap a la mort. –

En el fons, flueix el desig d'oblidar.

Massa Perenne

Profese un odi amb una magnanimitat ingent envers el benestar. Envers els fruits del benestar. Car a mesura que m’infecte d’aquest, la seua serp explora cada òrgan, cada ós, cada fibra de la meua pell. És llavors quan em fa perdre la passió, el dinamisme apurat, la meua estimada angoixa, l’ansietat de creació, s’extravia Flea...
Perquè quan em trobe tan fastigosament bé, quan roda tot tant matemàticament perfecte, quan tot encaixa tan harmònicament, llavors em perd. On està el meu desencant post adolescent? Torna, torna! Embriaga’m amb la teua fetor, obliga’m a aixecar el bolígraf, a les insomnes nits navegant pel màstil del meu baix, buscant aquelles melodies perfectes, que reportaran aquesta “gloria-mentida” momentània! A aquelles embranzides d’escriptura nocturna motivades per la ingesta petitoabusiva d’aquelles línies de pols d’aplicació nassal que exponencien la percepció, la suggestió i la (a)dicció.
Hauria doncs, de gaudir-lo i exprimir-lo, per obligació ètica, per què no tothom té aquesta “sort”? Així, hi pense que no cal turmentar-nos massa: segur que realitze o dic qualsevol insolència digna d’un fill de puta (per allò de les essències platòniques) i rebente aquesta calma, aquesta concòrdia gairebé sideral. Tornaré a ser jo.
Serà doncs com el meu “xut” de cavall particular: primer una picada dolorosa i breu, a continuació observaré com aquell líquid marró que encara fa bombolletes, penetrarà pels meus conductes i seran 10 segons de la més absoluta calma existent, com submergir-se poc a poc en aigua estancada, de nit, tot mantenint la respiració. No hi haurà res més. De sobte trauré el cap a la superfície per inspirar i tot d’una m’hi trobaràs, ací davant, escrivint les meues misèries, que no són res més que les meues glòries.

Una apologia de l'amor lliure i el sexe sense compromís

De remedia "comiatis"...

Ens passem la vida dient adéu. Per començar, arriba un dia en què s'ha de dir adéu a la suposada inconsciència de la infància, i dic suposada perquè ara sabem que els nostres 5 primers anys de vida determinaran els nostres buits, debilitats i aptituds la resta de les nostres vides. Som adults, la qual cosa significa acomiadar-nos d'aquella innocència ininterrompuda, ja que el món actual així ho demanda, per no tenir places per a innocents. A partir d'aquí, la vida es converteix en un conjunt de comiats en cadena: adéu a l'escola on tan poc vam aprendre de la vida, adéu a la universitat que ens va fer descarrilar de la nostra veritable vocació, adéu als pares quan vam marxar per esbrinar qui som, total per acabar descobrint allò que creiem que érem, adéu a la nostra família per aconseguir aquella tan anhelada independència, adéu a la independència quan no sabem què fer amb ella, adéu als estudis obligats per passar als treballs forçats, adéu al primer treball (abans era amb la enganyosa intenció o ambició de millorar, ara si poden, et despatxen), adéu al nostre primer amor (gairebé sempre fallit però sempre traumàticament inoblidable), adéu al teu propi territori (pensant amb els immigrants), adéu al estar sols (no tothom ho aconsegueix), adéu a la solteria (qualsevol espècimen neandertalític pot aconseguir-ho), adéu al matrimoni tantes vegades com et cases (nova regla de tres de l'era postmoderna), adéu als teus propis somnis i adéu als teus propis principis (la societat obliga i la vida et va embolicant).

Diem adéu a un espai propi quan fem mudança, adéu quan viatgem a conèixer altres cultures tan pobres o més que la nostra, adéu a la teua pròpia vida, espai, temps i independència (hipoteques en forma de casa o de nens), adéu al món laboral (cal jubilar-se), adéu a totes aquelles persones que se'n van de la nostra vida, siga per motius personals, de salut, de traïció o d'incompetència, adéu a la bona salut en un moment sorpresa, i no ens oblidem de l'adéu final, aquell que tant ens costa, aquell en què hem de dir adéu a una vida que ens ha ensenyat a dir adéu, encara que no per això ho hem après a fer.

I potser no és fàcil dir adéu en segons quines ocasions, però cal fer-ho quan ho sents, quan et toca o quan cal. Cal deixar-ho, acomiadar-se de tot allò que ja no fa balanç positiu en la teua vida, allò que ja no funciona o no quadra, siga pel que siga, encara que siga per un sense sentit. De la mateixa manera que cal saber dir que no, cal aprendre a dubtar menys cada vegada que prenem decisions, i reinventar.
Deixes una part segura de la teua vida per entrar a la incertesa, i això és el que a molts els frena en el moment que s'ha de dir adéu. Però vivim moltes vides dins d'una sola, i s'ha de començar a acceptar. No som el que vam ser, ni el que serem. Cal prendre-s'ho tot com una cosa transitòria, perquè demà pot modificar-se o fins i tot desaparèixer. D'altra banda, també és bo no veure la data de caducitat ni amb autoenganys amb el "per a sempre", i encara que siga molt en el fons, cal pensar que tot pot acabar, i tan se val que puga agafar en un "de sobte", almenys, ja tindrem l'adéu mitjanament enraonat.

Qualsevol nit pot sortir el Sol...

Flipat estic gent, m'ha arribat un correu dels Premis Ovidi Montllor 2009 de la música en valencià i resulta que estem nominats com a finalistes en la categoria grup revelació. No és la panacea però ja ens va bé, que nosaltres som els tios més simples del món i ens limitem a passar-ho brutal fent Rock'n'Roll. Aixó, que una notícia pot alegrar-te el dia, qualsevol nit pot sortir el Sol... Us deixe un vidiet que vam fer (semblem titelles eh?) mira que disfrute com un porc,xé!! jajaja:

VIDEO CORRE FORA

A vegades no sé per on em sortiràs...

Puc ser tan garrulo que flipe amb les cançons d'un grup exliderat per un paio amb pinta de glam-rocker homosexual dels 80's enganxat a la coca( el tio em fa moltíssima gràcia). La lletra és més del mateix, però la música és de començar el dia de puta mare i amb ganes. Millor que un batut de proteïnes i una sessió de gym. Ànims i muaks a tothom!!