Les misèries d'en Flea

Nits que emulen l'Escòcia d'Irvine Welsh

2012-01-17T19:16:00.001-08:00

-Me encanta esta sensación, mis pies sobre el asfalto blando por el calor primaveral, la suave brisa que te recorre todo el cuerpo, especialmente la entrepierna, sientes un inmenso poder al estar desnudo bajo las estrellas mientras un gigante vestido de ciudad sortea los coches a su alrededor. No pienso en nada mientras me la estoy meneando, no necesito recurrir a las fantasias sexuales de mi interior, solo yo desnudo y las estrellas dándome su aliento. Es muy hermoso, el tiempo vuela cuando eres joven y te masturbas.

—No serás joven siempre, Mark. El mundo está cambiando, las relaciones están cambiando, la música está cambiando,las drogas están cambiando, hasta los tios y las tias están cambiando! Dentro de unos años no habrá ni tios ni tias, solo gilipollas. No puedes quedarte aquí todo el día soñando con la heroína y con "Ziggy Pop".
—Es Iggy Pop!
—Lo que sea. De todas formas el tío está muerto.
—No lo está. Tommy lo vió en una gira el año pasado.
—La cuestión es que tienes que encontrar algo nuevo.

Trainspotting.

The machine... which I fell in love

2012-01-17T19:13:00.000-08:00

Encara que no ho semble...jo m'enamore com la resta del planeta...Però no potser, perquè ha deixat ben clar que ell està per a altres perquè viu d'això i diu que si cap dia reunisc la pasta podré alliberar-lo...malgrat això, el visite bimestralment tot en secret quan acabe la facultat i m'escape. M'encanta quan posa per a mi i em cau la baba (i se m'oblida que altres també el toquen/desitgen) i conversem una estona i sospire per llevar-li el plàstic... i el toque i recorrec tot el màstil i li estripe aquell gemec tant 70's i ens fonem en un sol ens armònic i el faig bramar i ell a mi m'al·lucina i en acabant de tot, reste enmirallat contemplant-lo i el moment màgic es trenca quan ve el/la madamme i diu que el meu temps amb ell s'ha acabat... Minuts després quan agafe tots els trastos i baixe al carrer, reste inmòbil i melangiós observant aquella finestra... a voltes és tot tan injust.

(Quan estudiava a la facultat m'escapava a les botigues de música a tocar i provar guitarres i baixos)

...buscamos emprendedores...

2012-01-17T19:04:00.000-08:00

Com a adult, continue sent patètic.

"Informados, instruidos, hidratados, interinos...
A veces frescos como rosas,
a veces tensos como cobras.

Liberales, liberados, levemente tatuados...
De alta cuna, de baja cama...
Hola wap@, ¿estudias o trabajas?"

Y si a los catorce dejé de jugar,
y a los diecinueve paré de crecer,
y a los veinticuatro acabé de estudiar...
Dime qué dejo ahora".

Tupé i botes...

2012-01-17T19:02:00.001-08:00

"Esas chupas vaqueras de D&G,
habrán costado un pastón, pero les sientan muy bien.
Siempre a la avanzada, en cada temporada.

Marcando la pauta en el reciclaje,
Dándole al estándar, otra vuelta de tuerca.
Pasando TO-TAL de lo comercial.

Ya no consumo prensa popular,
¡jóvenes creadores!
sólo revistas raras de la FNAC.
Y es que este año se vuelve a llevar,
todo lo marginal!!"

Ètica

2012-01-17T19:00:00.001-08:00

1. Sobre la navegació vital.

Mentre reposaven a la posada, l'alumne va preguntar al mestre allò que li entelava el pensament:

- Mestre, vosté ha comparat la vida amb el periple d'Ulisses, amb una creuada almogàver o amb vagar i divagar més propi de la pirateria... Com faré per discernir què és què sóc i com he de fer?

Llavors el mestre va empassar-se una mica de ratàfia que els havien servit i tot seguit va sentenciar:

- Los que hundimos barcos, luego volamos alto. - Tot emulant la dicció ingeniosa del barroc castellà-.

Apologia de la nocturnitat

2012-01-17T18:54:00.000-08:00

"Mai els entrarà al cap que aquestes cançons* s'hi crearen desde la serietat i el patiment, que són el producte de nits d'insomni, que m'han costat sang i han debilitat els meus nervis"

Edvard Munch.(Pintor i gravador noruec)

* La cita original diu pintures en comptes de cançons. En qualsevol cas, tot creador pot convergir-ne.

Reivindicació de l'oci

2012-01-17T18:50:00.000-08:00

"El problema era que tenías que seguir escogiendo entre lo malo y lo peor hasta que al final no quedaba nada. A la edad de 25 la mayoría de la gente estaba acabada. Todo un maldito país repleto de gilipollas conduciendo automóviles, comiendo, pariendo niños, haciéndolo todo de la peor manera posible, como votar por el candidato presidencial que más les recordaba a ellos mismos.

Yo no tenia ningún interés. No tenía interés en nada. No tenía ni idea de cómo lograría escaparme. Al menos los demás tenían algún aliciente en la vida. Parecía que comprendían algo que a mí se me escapaba".
C. Bukowski.:

ionki (o records en present continous)

2012-01-17T18:45:00.000-08:00

En aquella època no teníem passat ni creiem en el futur, solament teníem PRESENT. Tant se val de nit com de dia, ens “posàvem” a totes les hores, de la més pura i honesta que sonava. Quan qualsevol de nosaltres tenia una nova i trucava per telèfon, la resta sortíem corrents per compartir-la. No rebutjàvem menors ni majors i per vici, sucumbíem a les pentatòniques. Ens arriscàvem i perdíem temps, feina, salut, diners i parelles per les mínimes glòries. Tot era banal quan la consumíem.

En aquella època era addicte...estava enganxat a la música.

Passem la vida amb imprecisions

2012-01-17T18:40:00.000-08:00

És estrany no saber res, mai estar segur
d'allò que és vertader o correcte o real,
i veure's obligat a matitzar o això crec,
o bé, això sembla:
algú deu saber-ho.

És estrany ignorar com funcionen les coses:
l'habilitat per trobar allò que necessiten,
el seu sentit de la forma, la seua puntual disseminació
i la seua voluntat per canviar;
sí, és estrany.

Fins i tot vestir n'és, de coneixement
-ja que la nostra carn,
ens envolta amb les seves decisions-

i no obstant això, passem tota la vida amb imprecisions,
així, quan comencem a morir
no tenim ni idea per què.

Philip Larkin.(Poeta del fracàs)

Cercant l'home en cursiva, de moment

2012-01-17T18:35:00.001-08:00

"Ah, la juventud. Es como heroína fumada en vez de esnifada. Evaporada tan deprisa que resulta increíble que hayas tenido que pagarla"

Burlando a la Parca, Josh Bazell.

Considerades les perversions i corruptel·les, res mereixia més d'un cigarret d'atenció. Volades baixes.

D'esquenes al món, descreences de tot

2012-01-17T18:32:00.001-08:00

Primer vaig creure en la puresa de les ideologia, després en la filosofia, més tard en la literatura... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meua fe en les paraules. A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Em pregunte quina serà la propera fe que em captive... Estàs tu, el rock'n'roll, el silenci i la meua estimada soledat. (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la soledat i el rock'n'roll?). L'estima no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessite creure en tu perquè sé que ets real i, sovint més real que jo mateix que m'embolique i em dinamite continuament. En mi, ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.

La utopia o l'exercici del feligrés

2012-01-17T18:31:00.000-08:00

La utopia no existeix. Bé, no materialment. La creença en aquesta és com qualsevol religió, necessita fe...i màrtirs!!

"Perquè la utopia no estava en cap lloc [...]. I l'home aconseguiria crear eixe lloc somiat únicament construint-lo amb les seus pròpies mans"
Paul Auster, La trilogia de Nova York.

Les utopies que poden ser, són les que el subjecte pot assolir i exercir. Són factibles, en conseqüència deixen de ser utopies. Les altres..., en qualsevol cas, no deixen de ser aspiracions potencialment frustadores, vergonyants i ofensives... com la redempció, el paradís, Al·là o qualsevol merda retòrica del Pentateuc.
Les utopies no s'hi formulen/pensen/sommien..., les utopies s'hi prediquen/viuen/actuen o d'altra manera s'hi provoquen!

Que hi parlen els grans, ara que em sé tan petit...

2011-10-17T16:20:00.000-07:00

Ens van fer creure que l’amor vertader només ocorre unavegada a la vida, generalment abans dels 30. No ens van contar que l’amor no ésres que puguem engegar ni que tampoc arriba en cap moment determinat.

Ens van fer creureque cadascun de nosaltres és una mitja taronja, i que la vida només pren sentitquan en trobem l’altra. No ens han dit mai que naixem sencers, que ningú a lavida mereix carregar-se a les esquenes la responsabilitat de completar allò queli manca.

Ens van fer creure que la típica fórmula”2 en 1”: dues personespensant igual, actuant igual, i que només això funcionava. Ningú ens va dir queaixò té un nom: anul·lació. I que solament essent individus amb personalitatpròpia podrem gaudir d’una relació saludable.

Ens van fer creure que el matrimoni és obligatori i que elsdesitjos fora d’aquest han de ser reprimits. Ens van fer creure que només hi hauna fórmula per tal de ser feliç, la mateixa per tothom i aquells que n’escapenestan condemnats a la marginalitat.

Ningú ens va contarque aquestes fórmules són errònies, frustren les persones, són alienants i quepodem provar d’altres alternatives.

Tampoc ens van dir que ningú contaria tot açò... cadascúhaurà de descobrir-ho per si mateix.

Per tant, solament quan estigues molt enamorat de tu mateix,podràs ser molt feliç i estimar de veritat algú.

Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor... malgrat que laviolència, s’hi practica a plena llum del dia.

Something about love, John Lennon.

Fràgils...

2011-10-03T12:57:00.000-07:00

Mi sueño no tiene sitio
para que vivas. No hay sitio.
Todo es sueño. Te hundirías.
Vete a vivir a otra parte,
tú que estás viva. Si fueran
como hierro o como piedra
mis pensamientos, te quedarías.
Pero son fuego y son nubes,
lo que era el mundo al principio
cuando nadie en él vivía.
No puedes vivir. No hay sitio.
Mis sueños te quemarían

Manuel Altolaguirre

El fang del segle XXI

2011-03-22T16:54:00.000-07:00

Mentre recull la paperassa que copsa tota la meua taula d'estudi no faig més que repensar la situació a Líbia i tot l'enrenou muntat. Alguns parlen de solidaritat internacional...jo amb això de la solidaritat sempre he anat amb molta cura, és un acte voluntari i conscient, sempre!! Jo sóc solidari si em dona la gana i sempre per un motiu o altre. No podem, no ens poden, obligar a ser solidaris. Necessite més informació per emetre un judici. Ja ho he trobat. A El Mundo, que no gaudeix precisament de ser una gaceta anticapitalista, hi diuen que Gadaffi pretenia nacionalitzar les petroleres des de fa 2 anys: ja ho tens! Als senyors occidentals els molestava que el petroli que saquejaven, ara de sobte fóra del poble libi. I tant me fa que en realitat siga per a Gadaffi, si no actuem de la mateixa manera(o amb la mateixa vara de mesurar que diria mon pare) amb el poble palestí, assejat pels malnascuts sionistes... Tinc pesar, però no eixe pesar que tu m'expliques quan estàs enamorada, no, és un pesar de mal cos, de patiment.
Oller, Burroughs, Llull, una foto del Ché... cal que un dia ordene açò d'una puta vegada! A 3 metres de la meua taula, hi està la Mireia, a l'ordinador, fent un estudi de mercat sobre adolescents per a una empresa fantasma, com a pràctica per a una assignatura. Ve i em demana foc, diu que les multinacionals són unes filles de puta tendencioses i que no vol mostrar-me l'estudi de mercat perquè fliparia només amb les variables de considerar... li preocupa Libia, diu que això no té nom. O si: Multinacionals.

La paradoxa és forta,un estudi de mercat per a corregir i la foto del Ché damunt la taula: què merdes ens ha passat, Ernesto?

El pronom paga les factures

2011-03-15T16:36:00.000-07:00

Ho faci.

Josep Pla

Voldria parlar ara del pronom...

N'hi ha, d’enclítics i de neutres, observen-los!

Jo hi condemne l’omissió,

i el dret és el dret, ací i allà.

M’abrace a la genuïtat, m’hi copse, i ho vull!

Car d’ingenuïtats, me’n sobren

perquè el xovinisme, ho és, global.

M’hi esforce, ja en sabran vostés, de tot açò, n’estic segur.

Mentrestant, el pronom em paga les factures... me les paga, ausades.

Sense senyal

2011-02-18T11:27:00.000-08:00

Ai, si només fóra per la turgència...

2011-02-16T18:11:00.000-08:00

La Lliçó

Te'm gires, en el moment que obres la porta,
i rius, i una vegada més he d'aprendre
la lliçó de subjecció, dolça i sabuda:
que un teu posat se m'endú sempre, i com allisa
l'obstacle de rompents on m'aïllo, difícil
i encara personal. És aquest, és
aquest d'ara, el posat
com et gires, i el tors
decanta i desorienta, concedit
al moviment, la més pausada zona
on dorm la reserva del teu cos.
(quin horror innegable, quin horror
de matéria de món, quan penso
que em dono a compndre una rompuda falsetat
des d'aqui, d'aquest altre
lloc del món, mentre potser
que es gira, en el moment que obre la porta
d'una cambra on no em trobaré mai.)

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies.

Benvinguts novament

2011-02-11T17:44:00.001-08:00

Mentre escric aquestes línies he acabat de corregir les produccions que vaig demanar als meus alumnes: estic molt satisfet d'ells/es. Jo mai he pretés estar un censor normatiu, sembla que ho han recollit i s'han esmerçat moltíssim. He dit que n'estic orgullós? Ara tot just em disposaré a plantejar exercicis d'ortografia i pronoms febles. He decidit portar-los un premi, com l'Àlex, el meu tutor de treball de fi de màster, que ens va calar i ens va deixar un llibre d'acord amb cadascuna de les nostres personalitats, demà els hi portaré novel·les que pense encaixaran. Va encertar: això va fer que em rendira sense condicions als seus braços. Espere que almenys entenguen que ho faig perquè els respecte, s'ho mereixen i en última instància me'ls aprecie.

Per altra banda, demà hi haurà la gran fita: després de 3 mesos sense trepitjar el local d'assaig a causa de la gravació del disc, tornarem a reunir-nos per trontollar les parets amb R'n'R. En tinc moltes ganes, ho necessite.

Rock to you!

Ser Robin, Watson, Hipòlit, Horaci...

2011-01-11T07:09:00.001-08:00

Crec que no havia focalitzat l'atenció en la inmensa relació de parelles al llarg de la història i en la literatura i paraliteratura com ara. Alcazar i Pedrin, Holmes i Watson, Mortadelo i Filemon, Tirant i Hipòlit, Quixot i Sancho, Hamlet i Horaci, Batman i Robin, etc. Ara d'alguna forma em toca a mi, i és que ser tutorand en pràctiques té això: esdevenir pupil i escuder del professor, llum i sombra, cul i merda. Si bé hi ha professors que odien portar "peó", d'altres s'hi senten orgullosos per mostrar-te quina feina fan i quin volum d'aquesta. Tinc la simpàtica i descollonant sort de pertànyer al segon grup i d'acompanyar un home en aparença modern i jove però que intelectualment porta hàbit i s'hi veu capaç d'explicar-ho tot, un humanista, un cavaller amb espasa gitat sobre una tomba llegint, com ell diria:- Carpe diem, desafiem la mort i el fracàs!!!. Hi ha vegades que ens recorde massa pels passadissos de l'institut com la parella de l'Umberto Eco investigant pel monasteri mentre ell ho explica tot.

M'ho estic passant de fàbula!!

Accepció de Fàstic

2010-12-15T06:19:00.000-08:00

m. Subst.1.Fàstic és repetir tres dies el mateix dinar o inclús no tenir dinar (déu nos guard). 2.Fàstic és demanar sempre per favor i demanar perdó contínuament. 3.Fàstic és no indignar-se perquè no s'hi prorroga el subsidi i en canvi,al dia següent, posar el crit al cel perquè no poden volar (p.exmpl.:vola qui té pasta, que no em vinguen amb "vuelings" i amb l'hepillataviatperquècostemésbarat), tot plegat perquè hi ha uns senyors que al contrari que la majoria erma i pudenta no consentien la rebaixa de sou. Jo no he volat en ma vida,diré més, dubte que haja sortit d'un radi de 100 km d'aquesta habitació. 4. Fàstic és veure com els obliga l'exèrcit a tornar a la feina i mentrestant l'Estat els utilitza de boc expiatori (p. exmpl. :damunt de puta, posa el llit).5. Sentiment de treballadors com el d'Olot que veien que els havien dinamitat el futur i no els quedava una altra. 6. Fàstic és plantejar-se tornar al vell negoci... 7. Fàstic és veure's superat i no tenir una altra que engolir fang sec. 8. Fàstic és no poder demanar el sou que et deuen per por a pedre la feina. 9. Fàstic és ser camperol tolit i mestressa cansada. 10. Fàstic és "aquesta setmana no, fill".

Tot just avui, he dormit més hores que no acostume. Bon dia i que siga tan curt que quan obriga els ulls siga hora d'estar al llit.

Dona'm paciència, perquè si em dones foc ho cremaré tot

2010-12-14T15:44:00.000-08:00

L'enteniment en qui el juí no és clar

forçadament ha pendre opinions:
voluntat mou sofístiques raons,

fent-les valer e per bastants passar.
A. March.

Si vas a intentar-ho

ves fins al final

en cas contrari no comences.

Tal volta supose perdre núvies

esposes, família, treball

i potser el cap.

Tal volta supose no menjar durant

tres o quatre dies.

Tal volta supose l’art,

al banc del parc.

Tal volta supose la presó.

Tal volta supose humiliació.

Tal volta supose desdeny, aïllament.

L’aïllament és el premi.

Tot plegat és per a posar

a prova la teua resistència,

les teues autèntiques ganes de fer-ho

i ho faràs.

Malgrat el rebuig i

las ínfimes probabilitats,

i serà millor que qualsevol cosa

que pogueres imaginar.

Si vas a intentar-ho,

ves fins al final.

No existeix cap sensació igual.

Estarás solament amb els deus,

i las nits cremaran amb flames.

Portaràs les regnes de la vida

Fins i tot pel riure perfecte

és per l’única cosa que paga

la pena lluitar.*

* El poema és Tira els daus, de Charles Bukowski. Crec que hauríem de llegir-lo cada dia en aixecar-nos del llit perquè cada dia el graó a pujar està més elevat.

Cadàver Astoria

2010-12-02T15:51:00.000-08:00

Resulta que seguim escampant espurnes que engresquen la creació. Aquesta vegada, hem treballat la creació de tallers literaris per als nostres alumnes. Al final, resulta que ens ha despegat a tots la voluntat d'escriure cosetes. Com diria el meu estimat camarada i membre de l'Acadèmia Universal del Fum, Aaron," son cosas del novicio del magisterio".
A partir del l'obra surrealista "Un cadàver exquisit", i la seua construcció, Aitana, Borja, Indira, Irene, Carmen, Ana, Aaron i un servidor hem perpetuat el nostre assassinat: Més que una cadàver exquisit, resulta un cadàver Astoria.

Sempre passa el mateix
quan torne a casa al matí
encara queden estels desperts,
la nit amaga les pors que ningú pot amagar
i, el dia les trau.
Sense gens d'estima per la passió
ni pel gall, ni per les crestes, ni pel crostó:
només pau, sexe i rock'n'roll.

El semàfor del dimecres

2010-11-24T16:48:00.001-08:00

Avui he constat tres coses:

Roig: Volien un mètode que els ordenara i aquest, justament gaudia de cap ordre. Bruce Lee, al Tao del Jeet-kun-Do (art marcial que m'agradaria copsar del tot) postula el "no camí com a camí", és a dir, l'adaptació modelada polivalent i constant. Malgrat que la penya se'n riga del be water, my friend!

Ambre: En la pregunta SEMPRE està la resposta. La praxi com a observació (Aaron dixit), les preguntes són de fet, constatacions. Aquí i en la China popular. Converses sobre física quàntica, pedagogia...

Verd: Morro, ganes i més cara que un trinquet. Haurem de vendre enciclopèdies o a fer mitings!! (què bo!)

P.d: Satisfacció total. La segona criatura ens ha eixit ben traginera.

L'inventari pudent (modesta elegia i homenatge)

2010-11-11T16:09:00.000-08:00

A l'Àlex, que em va reconciliar amb Estellés tres anys després.
Amb tota l'estima que li puc professar a Vicent Andrés Estellés, el meu inventari, que és pudent:

Sempre a la nit il·luminat enterc,; un bell futur, una augusta contrada,; seràs el rent que fa pujar el pa,; seràs el sol i seràs la collita.

Vicent Andrés Estellés

Del plaer més obscur m'intoxico amb la nit

Tàsia Trigo

Propedeuticament, ànimes,73

En Ànimes, 73. Prop de la Plaça de bous.
Enfront hi ha l’avinguda i, més amunt, l’ermita.
Des d’on escric es veuen les terrasses del barri.
Des d’on escric es veuen, primerament, els refrigeradors.
Quan es mou un poc l’aire escolte les portades dels terrats,
vells, una mainada de gossos domèstics.
Quan van soterrar les coves, s’hi veien, des d’ací, els bonys
d’un menut que jugava a indis i vaquers.
Els dies clars hi veig, l’escriptori i les cuines dels veïns.
L’era entre terrasses, feta un mocador faller.
A l’horabaixa m’assetgen tambors i trompetes militars.
Els que vénen al carrer, malden per una bossa de cuc, sempre
un instant abans de mitjanit i bramen: ja t’ho pagaré!
És un espectacle dolorosament explícit.
Aleshores el mocador s’esdevé plàcidament meu.
Ja no puc revelar cap falsa modèstia
entre les quatre pobres parets de casa meua:
només tinc guitarres, postals i llibres, hòstia:
a penes, uns acords, unes melodies
recordades d’alguns dels meus mites;
però aleshores pense: Ara em veuràs tu.
I la puge al segon pis i li dic: què tal, al meu damunt?
El pis s’esdevé meu. És com una obra seua.
És com un poema, un dels poemes que m’ha tatuat.
I tots diuen: el cuc! Esnifen, anihilats.
Em distreuen amb ronquits, com qui no pot
fer, de tanta farlopa, l’interacció necessària.

La inevitable tendència a grapejar cap a amunt

2010-11-11T14:17:00.000-08:00

Sembla certa aquella afirmació que quan toquem fons, només queda tornar a pujar. El màster "frustra-vocacions" comença a agafar una altra tonalitat. Continuen essent eternes les classes sense descans de dues hores. No obstant, l'ambient s'ha relaxat, ben al contrari que no la feina, potser haja estat que el primer "gran" treball ja l'hem ejaculat.I NO (Fuster dixit), la veritat és que l'hem parit. Si bé tot allò capitalitza d'una forma extraordinàriament friki les nostres vides, hi han(sí,sí, rotllo Abelard, que a voltes el trobes a faltar) petites escletxes que resulten engrescadores. M'agrada quan posem entre l'espasa i l'envà a alguns professors, m'agrada quan Anna ens encoratja a ser crítics(sempre partint d'una situació real d'aprenentatge), m'agrada veure com Pilar VIU l'ofici, m'agrada com l'Àlex m'ha tornat a emocionar amb Estellés a les 9 de la nit. M'agraden els cafés, els cigarrets i la confiança amb l'Aaron, inclús m'agrada la mala hòstiö del tio del bar, i estacionar al carrer de la sort, i filosofar al "carreró", i comprar tabac a l'escorial, i cantar Ken Zazpi a viva veu mentre conduïm cap a la facultat, i bramar consignes ausiasmarquianes com si no estiguérem bé, i...les coses(no les d'Estellés) que vindran.

Irat me trob vers femení linatge!!!!

Blitzkrieg MOT

2010-11-09T17:09:00.000-08:00

A propòsit d'un exercici d'escriptura automàtica, per evocar el Surrealisme, L'Aaron, la Isabel i un servidor vam haver de vomitar:

Cansado de la vida,
cansado de los coches, de la inècrcia,
al camp voldria,
injectant-lo en vena,
a la terra, a la mar, a la muntanya,
a la plaça, al manicomi, a l'esglèsia
el metge beu: apreta i engull
una altra ovella al geriàtric.
Sativa que em satura
i sadolla les suors.
De bon matí tusc
el verí que compre durant les nits...
Gütentag mein harz!!

Nota sobre la percepció de la creació...

2010-10-06T14:32:00.001-07:00

Hi han petites meravelles diàries que em fascinen. L'expressió artística en el seu grau sublim n'és una. Em costa de creure una mica que les muses siguen la font d'inspiració, no obstant, sí que percep quelcom que ve de dins i de sobte condiciona tota la creació. És una rampellada que et ve de sobte i tot flueix, gira, s'adapta i empasta harmònicament.
Com que sóc bastament racional no ho adjudicaré al moment ni alimentaré la teoria del raig o d'allò innat, perquè confie (i sinó, cauria tota la meua torre ètica personal i em frustraria) en què la tècnica possiblita que la música(o que qualsevol art) lligue i funcione com si foren matemàtiques i permet que cada so( o item d'un art) s'associe amb el següent.Diguem-ho d'alguna manera: sóc agnóstic en el terreny músical.

Imatge: Un Do major executat per Salva(Maño) amb la Gibson SG 1980 de Jordi.

No hem guanyat però em sent victoriós...

2010-09-27T16:42:00.000-07:00

Concert al Matisse amb Autòmats i Enderrocks.

Enllaç per veure el nostre concert integrament (25 minuts):

http://www.megavideo.com/?d=GNNJYU50

(Podeu copiar-lo al cercador d'adreces i riure una estoneta!!)

Un músic de Jazz

2010-07-08T17:01:00.000-07:00

Si em reps amb eixe vestit verd, ajustat i tan curt, sincerament, no m'ixen els acords. Els dits se m'escapen del màstil i només execute eixe riff (aquell que tu saps) que fa erigir-se amb prominència el càlid entrecuix i els seus efluvis. Només m'aferre a un contracant que s'hi bandeja a beats de 7/8 sincopats i que m'aguanta la líbido.
Aleshores m'assec d'esquenes a tu, just entre les teues cames i toque la guitarra i et cante de reüll. Però de seguida m'obligues a seure al piano. Fora cas que el seny s'evapore i la rauxa cobre forma d'un basculant trontoll sexual. Els músics tenim això, la puta dèria dels ritmes. De combinar-los, de pausar i accelerar. I tu mentrestant ho constates: la música és aquella puta que ens fa de mestra, ens segresta i ens reballa com un captaire entre les runes, sempre i sobretot quan vol.
No tinc mai un clau, potser et siga com aquell músic de Jazz de la Carrie Bradshaw. No obstant, puc tocar-te una cançó i podem riure mentre ens deixem caure al llit i et confesse que has trigat molt a arribar. Demana'm un bes, somriu i digues que JA estàs ací.

Locus amoenus

2010-06-30T19:30:00.000-07:00

Está bien. Ordenaré mi mesa pronto
Sí, mujer, no te preocupes que lo haré.
Por favor, llama a Nacho Castro y dile que
ahora voy a ensayar en la moto.
Calida trinchera, Celtas Cortos.

Quan he tornat tot era ple de pols. Olorava a tancat, a humitat. He obert les finestres, he deixat el casc de la moto a sobre del piano i pujat els automàtics. Malgrat l'aspecte engroguit, ha tornat la llum blanca. Feia temps que no venia per ací, supose que és hora de tornar. Hi havia un parell de cartes de l'Aaron i el led del contestador estava frenètic, deuen haver un fum de trucades i qui sap quina pila de missatges. Feia temps que no venia per ací, supose que és hora de tornar. Ara puc fer-ho, perquè ja puc pensar amb serenitat, per altra banda això m'espanta de sobremanera. Vinc ací entre altres coses a això, a escriure, a fumar-me un mall i arrodonir les cançons que tinc penjades. M'he quedat buit, com la casa. Toca tornar a ordenar-ho tot: baixar cadires, buidar cendrers, netejar armaris, rentar el terra... tardaré uns dies però cal que estiga "habitable" de nou, cal omplir-la, omplir el blog...perquè jo ja estic buit.
Feia temps que no venia per ací, supose que és hora de tornar.

He encés un cigarret a la terrassa i he entrat les motxilles i la guitarra al sofà. No m'he preocupat de conectar la TV. A continuació he posat al gramòfon el IV de Led Zeppelin(sí, aquell que la crítica no va saber entendre, resulta el més idoni en estos moments), i a la feina. No queda una altra solució. Ja he tornat. Feia temps que no veina per ací, és l'hora justa per a tornar.

Ora et labora

2010-03-30T16:56:00.000-07:00

Estic més content que l'espuma de la cocacola, sí,sí,sí!! El curro que ens fotem poc a poc va recompensant-nos!! Tot i que ha sigut un cap de setmana cansadíssim, ha repercutit d'allò més bé: Dissabte 2ns a l'Amplifica't i diumenge al concert benèfic x Haití on participàvem (entre altres grups) vam aconseguir 4100 pavos de recaptació. Per molts exàmens d'Història de la llengua...ha valgut la pena, redéu!!
Pose l'enllàç i sí voleu mireu al meu Facebook com "d'agustot" ens quedem en un video del dissabte:

Tema del meu grup: Ser jo

P.d: Val perdoneu-me si el títol prestava a pensar en una història sobre felacions i polvos(als qui tenim l'ànima calenta ens passa)...ja em vaig correr prou a l'escenari dissabte! Ausaes!

Braços en tassa

2010-02-03T17:49:00.000-08:00

Avui anava a escriure una història sobre dos amants que corren cap a la posta de Sol col·locats bojament...Però estic emprenyat! He anat a la biblioteca municipal per aconseguir un parell de llibres d'autors postmoderns i no hi havíen...Com sempre, en aquests casos i tal com va la prestació pública, haurem de tirar d'iniciativa privada (què podrem atacar tant com vulguem, però moltes voltes resol els problemes), és a dir, del fons monetari per a cordes de Baix i Creatina. Quan he abandonat l'indret he blasfemat contra els cànons estètics imperants i aquells literats que determinen què és i que no literatura i que fan premis on s'hi xuplen les polles els uns als altres.

Tot seguit m'he preguntat perquè en el nostre cercle cultural no s'ha fet mai un treball (o un apropament seriòs i no folklorico-nostàlgic) sobre la vinculació del rock i la literatura.
M'han calgut 4 o 5 calades per extreure unes conclusions:

1) El rock no és l'estil amb primacia.
2) Els nostres compositors no tenen cap vocació literària.
3) La nostra música fins al moment ha estat (i així serà) importada. En principi no tinc cap problema amb això, però no passar del del kalimotxo i el porro i explotar fins al tedi la radiofòrmula de l'ska-punk ( 1- "Fórmula" en català hauria de ser oberta collons! 2- Sí,sí és una radiofòrmula que funciona com bisbal o Pignoise) no pot sino comportar la sobresaturació(m'encanta aquesta paraula) i la pèrdua de puresa i qualitat que tenen per si soles l'ska i el punk (si,sí, em referisc als predecessors, a la puresa i prestigi del gènere denostats per la democratització de la cultura i la música) i per últim i suposat: el nici i abjecte gust musical.

La resposta de les legions de seguidors no fa sinó confirmar les meus sospites: "I lo que mola!! to festeret!"

Una pizca de sal

2010-01-30T18:46:00.000-08:00

Algo de autodestrucción y una pizca de placer,
kilos de insatisfacción y una oreja más que conquistar,
alguna mueca, una sonrisa de pavor,
hemos llegado hasta la puerta.

Això deia l'Ivan ferreiro a la cançò de la ràdio tot fa 10 minuts. Mentre conduïsc pels caminals vora riu,retornant de la jam session tot evitant controls d'alcoholèmia i disgustos. S'acaba el gener, comença el 2010, que sé jo... ¿Crec? que per una vegada he posat les coses al seu lloc, he ordenat la meua vida i "ma casa" en certa manera, la feina em manté més o menys i els estudis van millor que no esperava, em plau.

No obstant, sota aquesta pell anabolitzant/ada trobe restes d'incipidesa...serà que esperava més i això és tot?...Special Needs.

Supose que com les taronges i les maduixes: "és la temporada, senyora!"

Escoltar

2010-01-10T03:19:00.000-08:00

Posa el que vulgues. No ho sentiré. No és que no hi mantinga atenció, no, és que no l'escolte. Jo quan folle no escolte música.Res.
Només escolte la nostra pròpia música, que és la que m'interessa en aquell moment. L'altra ja la tinc tot el dia.

Ball de màscares...

2009-12-22T16:27:00.000-08:00

A proposit d'un tema que estem preparant i de l'entrevista que ens van fer l'altre dia (podeu escoltar-la a http://sintonitzat.blogspot.com/ a l'onzé programa): Estem perfilant un tema que parla dels "balls de màscares". Si Estellés deia que la vida era com un ball jo afegisc una reflexió...

En un ball de màscares mai saps amb qui et tocarà el següent pas, ni si en aquest et trepitjaran.
Cadascú balla la seua pròpia música i l'única cosa clara enmig de tanta incertesa és que "vas apropant-te a les persones que tenen el teu ritme", així que no cal refiar-se massa dels altres si van a peu canviat.
Però de vegades balles despistat i et fiques al saló equivocat. T’imposen un tempo i una melodia que no concorda amb la teua dansa, i que, a més, ja coneixes des de fa molts anys. Sort tens si llavors, pots posar alguna de les teues pròpies notes.

A un ball de màscares, si hi vas a cara descoberta i mostrant alguna coreo pròpia... pots disgustar als qui oculten el seu veritable rostre i van sobre patrons.

I un dia l'orquestra, potser deixarà de tocar ...

Adrenalina

2009-12-20T17:32:00.000-08:00

Divendres i dissabte mega-cassaller... Quan vaig borratxo sempre em crec el rei del mambo. Descàrrega d'adrenalina. Ja pot dir el termòmetre el que vulga...

Adrenalina*

Cau una gota d’èxtasi dins de mi,
posa en marxa tota la sinapsi.
No hi ha opció d’eixir d’ací:
S’ha activat la màquina del nervi.

M’accelere amb un acte de calor
no deixaré res damunt el sòl.
Veig acords de tots els colors
Escolte llums que vénen del fons.

Sóc pura adrenalina
Crema tot al meu voltant
El temut verí, m'infecta la retina.

Sense excuses ni remordiments
S’acusen tots els meus sentits.
Escapa, que encara tens temps,
Desperta la bèstia que porte dins.

Una cançó qué vaig escriure per als Make fa uns quants mesos*

Nit, per dir alguna cosa...

2009-11-22T16:05:00.000-08:00

Portaves un vestit de Zara que imitava un disseny de Versace. El teu aspecte era cool, suggestiu i excitant. La còpia era meritòria. De sobte vaig pensar que aquell seria un dia de "vino y rosas" i vaig oblidar que sóc al•lèrgic al teu pol•len ... vam marxar al concert d'aquesta banda americana que recomanava el Tentaciones. És la 7na onada novaiorquesa d'aquest any i totes les bandes em recorden als Ramones. Prenèrem unes copes, tu vas esnifar 4 o 5 ratlles, ballàrem com a bojos i cridàrem tal com exigeix el protocol.

Vam parlar de models i porn actresses defenestrades mentre sopàvem al Vips que hi ha a Ferran el Catòlic. Vaig desplegar tot el meu repertori d'ocurrències més originals i tu vas fer cara d'ovella degollada. Tenies activada la síndrome d'Electra que t'obligava a assentir sense parar amb el cap i t'hi posava el tanga com els arrossars de Sueca. Amb un gest de gosadia ens vam colar al metro alhora que feiem marranades que alçaven el remor del públic que s'hi canviava de vagó i apartava la vista fruit de la vergonya. Vaig lliscar com una cobra dins del teu pis (també tenia una erecció dolorosa). Follàrem perquè som així de moderns i perquè m'havia gastat tanta pasta que no podia fer-te l'amor. Però sense rencor, eh?. A les 9 vaig vestir-me corrents i vaig fugir volant d'aquell pis de disseny (déu ni do!), ampli i proper al carrer Jaume Roig que papa paga per tal que la xiqueta estudie en bones condicions i còmoda i que en canvi, ella usa per col•leccionar polvos i guardar la seua indumentària PostTeeneger-Pijoguarra. Ho sé per la saturació làctica que patia la funda de cuir negre del sofà, el modelet de roba interior CK que vaig esgarrar, la bona pràxi coital que em procurares i pel fantàstic "centrifugat" amb què em vas despertar vora les 4 del matí.

Em vaig posar la xupa. Tu dormies i vaig furtar-te una ampolla de Château Mouton-Rothschild del 45 que pagaria el silenci i la complicitat del porter de la finca.

Pensava que viuria una nit memorable i vaig acabar desdejunant amb ma mare.

(Em queda el regust d'escriure't un tema per a la meua banda de rock )

Mai he tingut una golden touch...

2009-11-09T18:08:00.001-08:00

El fracàs és el motor de la història. Encara que K.Marx estiga retorçant-se a la tomba, he de constatar-ho. Si no fracassem, no avancem. L'èxit és deformant, ens relaxa, ens enganya, ens fa pitjors, ens ajuda a enamorar-nos excessivament de nosaltres mateixos; el fracàs és tot el contrari, és formatiu, ens torna sòlids, ens apropa a les conviccions, ens fa coherents.

M'encanta Philip Larkin (poeta del fracàs). Com que sóc un fracassat, desconfiat, fumador, covard, meticulós i home, tinc necessitats, com tot home...perdó, mmm...fracassat.

NECESSITATS

Més enllà de tot açò, hi ha el desig d'estar sol:
Encara que el cel s'enfosqueix amb targetes d'invitació.
Encara que seguim les explícites instruccions del sexe.
Encara que la família s'hi fotografie sota una bandera.

Més enllà de tot açò, hi ha el desig d'estar sol.

En el fons, flueix el desig d'oblidar:
Malgrat les tensions artificials del calendari,
de l'assegurança de vida,
dels ritus de fertilitat programats,
de la costosa aversió dels ulls cap a la mort. –

En el fons, flueix el desig d'oblidar.

Massa Perenne

2009-09-30T18:14:00.001-07:00

Profese un odi amb una magnanimitat ingent envers el benestar. Envers els fruits del benestar. Car a mesura que m’infecte d’aquest, la seua serp explora cada òrgan, cada ós, cada fibra de la meua pell. És llavors quan em fa perdre la passió, el dinamisme apurat, la meua estimada angoixa, l’ansietat de creació, s’extravia Flea...
Perquè quan em trobe tan fastigosament bé, quan roda tot tant matemàticament perfecte, quan tot encaixa tan harmònicament, llavors em perd. On està el meu desencant post adolescent? Torna, torna! Embriaga’m amb la teua fetor, obliga’m a aixecar el bolígraf, a les insomnes nits navegant pel màstil del meu baix, buscant aquelles melodies perfectes, que reportaran aquesta “gloria-mentida” momentània! A aquelles embranzides d’escriptura nocturna motivades per la ingesta petitoabusiva d’aquelles línies de pols d’aplicació nassal que exponencien la percepció, la suggestió i la (a)dicció.
Hauria doncs, de gaudir-lo i exprimir-lo, per obligació ètica, per què no tothom té aquesta “sort”? Així, hi pense que no cal turmentar-nos massa: segur que realitze o dic qualsevol insolència digna d’un fill de puta (per allò de les essències platòniques) i rebente aquesta calma, aquesta concòrdia gairebé sideral. Tornaré a ser jo.
Serà doncs com el meu “xut” de cavall particular: primer una picada dolorosa i breu, a continuació observaré com aquell líquid marró que encara fa bombolletes, penetrarà pels meus conductes i seran 10 segons de la més absoluta calma existent, com submergir-se poc a poc en aigua estancada, de nit, tot mantenint la respiració. No hi haurà res més. De sobte trauré el cap a la superfície per inspirar i tot d’una m’hi trobaràs, ací davant, escrivint les meues misèries, que no són res més que les meues glòries.

Una apologia de l'amor lliure i el sexe sense compromís

2009-09-06T08:17:00.000-07:00

De remedia "comiatis"...

2009-07-05T07:01:00.000-07:00

Ens passem la vida dient adéu. Per començar, arriba un dia en què s'ha de dir adéu a la suposada inconsciència de la infància, i dic suposada perquè ara sabem que els nostres 5 primers anys de vida determinaran els nostres buits, debilitats i aptituds la resta de les nostres vides. Som adults, la qual cosa significa acomiadar-nos d'aquella innocència ininterrompuda, ja que el món actual així ho demanda, per no tenir places per a innocents. A partir d'aquí, la vida es converteix en un conjunt de comiats en cadena: adéu a l'escola on tan poc vam aprendre de la vida, adéu a la universitat que ens va fer descarrilar de la nostra veritable vocació, adéu als pares quan vam marxar per esbrinar qui som, total per acabar descobrint allò que creiem que érem, adéu a la nostra família per aconseguir aquella tan anhelada independència, adéu a la independència quan no sabem què fer amb ella, adéu als estudis obligats per passar als treballs forçats, adéu al primer treball (abans era amb la enganyosa intenció o ambició de millorar, ara si poden, et despatxen), adéu al nostre primer amor (gairebé sempre fallit però sempre traumàticament inoblidable), adéu al teu propi territori (pensant amb els immigrants), adéu al estar sols (no tothom ho aconsegueix), adéu a la solteria (qualsevol espècimen neandertalític pot aconseguir-ho), adéu al matrimoni tantes vegades com et cases (nova regla de tres de l'era postmoderna), adéu als teus propis somnis i adéu als teus propis principis (la societat obliga i la vida et va embolicant).

Diem adéu a un espai propi quan fem mudança, adéu quan viatgem a conèixer altres cultures tan pobres o més que la nostra, adéu a la teua pròpia vida, espai, temps i independència (hipoteques en forma de casa o de nens), adéu al món laboral (cal jubilar-se), adéu a totes aquelles persones que se'n van de la nostra vida, siga per motius personals, de salut, de traïció o d'incompetència, adéu a la bona salut en un moment sorpresa, i no ens oblidem de l'adéu final, aquell que tant ens costa, aquell en què hem de dir adéu a una vida que ens ha ensenyat a dir adéu, encara que no per això ho hem après a fer.

I potser no és fàcil dir adéu en segons quines ocasions, però cal fer-ho quan ho sents, quan et toca o quan cal. Cal deixar-ho, acomiadar-se de tot allò que ja no fa balanç positiu en la teua vida, allò que ja no funciona o no quadra, siga pel que siga, encara que siga per un sense sentit. De la mateixa manera que cal saber dir que no, cal aprendre a dubtar menys cada vegada que prenem decisions, i reinventar.
Deixes una part segura de la teua vida per entrar a la incertesa, i això és el que a molts els frena en el moment que s'ha de dir adéu. Però vivim moltes vides dins d'una sola, i s'ha de començar a acceptar. No som el que vam ser, ni el que serem. Cal prendre-s'ho tot com una cosa transitòria, perquè demà pot modificar-se o fins i tot desaparèixer. D'altra banda, també és bo no veure la data de caducitat ni amb autoenganys amb el "per a sempre", i encara que siga molt en el fons, cal pensar que tot pot acabar, i tan se val que puga agafar en un "de sobte", almenys, ja tindrem l'adéu mitjanament enraonat.

Qualsevol nit pot sortir el Sol...

2009-06-18T12:02:00.000-07:00

Flipat estic gent, m'ha arribat un correu dels Premis Ovidi Montllor 2009 de la música en valencià i resulta que estem nominats com a finalistes en la categoria grup revelació. No és la panacea però ja ens va bé, que nosaltres som els tios més simples del món i ens limitem a passar-ho brutal fent Rock'n'Roll. Aixó, que una notícia pot alegrar-te el dia, qualsevol nit pot sortir el Sol... Us deixe un vidiet que vam fer (semblem titelles eh?) mira que disfrute com un porc,xé!! jajaja:

VIDEO CORRE FORA

A vegades no sé per on em sortiràs...

2009-06-15T17:41:00.000-07:00

Puc ser tan garrulo que flipe amb les cançons d'un grup exliderat per un paio amb pinta de glam-rocker homosexual dels 80's enganxat a la coca( el tio em fa moltíssima gràcia). La lletra és més del mateix, però la música és de començar el dia de puta mare i amb ganes. Millor que un batut de proteïnes i una sessió de gym. Ànims i muaks a tothom!!

Anit vaig carregar la pistola

2009-06-07T17:22:00.000-07:00

Maleït el dia que vaig aprendre a dir: Bon dia!
Maleït el dia que vaig ser conscient de classe i nació.
Maleït el dia que vau donar sentit a la meua existència.
Maleït el dia que vaig injectar-me a les venes pura rebel·lió.

Maleït el dia que em vaig veure exhortat a la eterna militància.
Maleït el dia que em vau obligar a esdevenir allò que volíeu.
Maleït el dia que només teníem vinagre per a la lactància.
Maleït el dia que sota l'anyell trobàrem la guineu.

Car ara udole com un llop,
cada nit solitari,
al terrat,
païnt la ràbia.

Un flux d'impotència i decepció em recorre el cos. País, tant t'estime, tant t'odie. La pistola carregada, però els mots MAI maten. Encara que s'afanyen a prohibir-los(nos).

Te deix, pin up, un post com a penyora...

2009-06-03T16:37:00.000-07:00

Lady Corleone deixa València.

Comence manllevant el títol a una de les nostres autores de la postmodernitat (Te deix, amor, la mar com a penyora, Riera Carme, Ed. Proa). Perquè justament aquest llibre tracta de les formes de vida alternatives, d'estar i viure conscientment al marge de les convencions socials. El paradigma de l'anada contra corrent i la llibertat. Perquè és això que m'has ensenyat i que he aprés i saps que si alguna volta m'arribe a fer el tatuatge (pel qual sempre em preguntes xD) en certa manera serà per inspiració teua.

Perquè tens els teus motius (i ganes) de marxar i encara no sé pas si ens tornarem a veure o si un dia rebré una trucada des de la Pampa oferint-me ensenyar català a la gent d'allà (serà signe de què tot va genial i els teus somnis van acomplint-se i a més, què per fi som un estat i puc ser ambaixador a sudamèrica xDD) .
Saps?Encara no he assimilat massa bé, supose que pels putos exàmens que em ténen el cap massa fregit, però pense que et trobaré a faltar moltíssim encara que no ho cregues, i la certa redempció, i eixa forma tan particular de posar-me les piles, la teua persperctiva, els teus particulars gustos cinèfils, el teu projecte tan utòpic,...

En al distància i per mail seguiré flipant com si anara d'LSD amb el món que t'envolta, allò que t'ocorre i que se m'escapa i m'aclapara perquè eres única. Do you know?
I segur que moltes vegades em descollonaré sól i ma mare preguntarà de què m'estic rient ara?
Li diré: coses meues! ( pensant alguna animalà,alguna gràcia, acudit o "giro còmico" dels teus)

T'he agraït mil voltes, i aquesta és una més, els moments de glòria, les nits davant una birra i les converses i passe de fer aquelles llistes d'agraïment enormes quan m'entens perfectament si dic: GRÀCIES, beibe! Per haver-me deixat formar part d'un raconet petit de la teua vida.

Bon voyage, pin up!(perquè sempre ho seràs, xD)

Un besot enorme.

P.d: Saps que si alguna volta han de publicar-me alguna cosa i no he de fer cap mamada al tio de l'editorial, tens la dedicatòria assegurada perquè si no fóra per tu, saps que mai m'hagués animat a escriure més enllà d'un post-it. Gracies una vegada més.
--------------------------------------------------------------

IRSE (M.Benedetti)

Cada vez que te vayas de vos misma
no olvides que te espero
en tres o cuatro puntos cardinales

Siempre habrá un sitio dondequiera
con un montón de bienvenidas
todas te reconocen desde lejos
y aprontan una fiesta tan discreta
sin canto sin fulgor sin tamboriles
qué sólo vos sabrás que es para vos

Cada vez que te vayas de vos misma
Procurá que tu vida no se rompa
Y tu otro vos no sufra el abandono
Y por favor no olvides que te espero
con este corazón recién comprado
en la feria mejor de los domingos

Cada vez que te vayas de vos misma
no destruyas la vía de regreso
volver es una forma de encontrarse
y así verás que allí también te espero

Injectant-me una d'Espriu...

2009-06-01T16:52:00.000-07:00

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

El darrer alé

2009-05-20T18:07:00.000-07:00

S’escolta el so sec i estrident de la campaneta que marca el seté assalt i el públic extasiat brama. Els púgils s’apropen amb aquell ball característic de la boxa. L’home s’escapa del primer crochet* però no s’espera el hook* als ronyons que el deixa un segon molt amarg i amb la guàrdia descoberta. El jove aprofita aquesta fracció de temps i li deixa anar un uppercut* que s’estavella contra el mentó de Rafel. El cos d’aquest cau desplomat com un sac ple al terra i rebota dos cops sobre la lona. La visió d’en Rafel s’emboira i la respiració s’absenta. L’arbitre assenyala el K.O.

Trenta minuts després, Rafel surt del pavelló molt dolorit i amb problemes per respirar bé. S’acomiada d’un amic i queden per fer un café d’aci a uns dies. Reprén el pas cap al pàrquing. De sobte un calfred a mode de llamp li recorre el cos. La mateixa sensació d’abans: vista boirosa i respiració descompassada. S’hi recolza sobre un mur. Tot és negre. Cau.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Entre al Casual i m’assec a la barra. La Verònica, s’apropa per demanar-me què prendré amb eixe somriure tan diabòlic i eixa 95 b que s’esforça a lluir i que reconec que em dificulta mantenir-li la vista als ulls i la conversa fluïda (ho sap i s’esforça i per això riu i açò és un cercle viciós). Com sempre: café llarguet del temps amb sacarina. Uns quants seients més a la meua esquerra hi ha el tio Perele, un home d’uns 55 anys ja jubilat, obrer de tota la vida que està cremat per l’alcohol i ara passa els dies de barra en barra per tot el poble. Tanca el diari i me’l llança dient:

- Ie Ak!! – als pobles tothom tenim malnoms- Rafel “el pedres” ha mort!
- Què dius, xé?
- Veges, moreno!

En certa manera ho suposava. Ha portat un vida dura. Segons mon pare, de menudet ja anava a l’horta amb els homes... i a jornal!! Després com això de la boxa s’hi va posar de moda, començà a entrenar i va fer alguns combats amateurs per la comarca que li van donar una poca propaganda i algun duro que es gastava en cassalla i al club Loli’s. Eren hores altes per Rafel. Diuen que un dia va venir un cacic amb duros de la capi i va oferir-li combats a Monte Picayo (un casino de fatxes on he anat a veure un parell de combats). D’ací, la cosa ja s’escapava de les mans. Va comprar-se un “dúplex” d’aquestos a les afores del poble, producte de la especulació que ha patit d’uns anys ençà el País Valencià, on abans hi havia els camps que de petit tant havia treballat. A més a més, es passejava pel poble amb el seu Mercedes i fumant-se un Montecristo sèrie A. Venia pel Casual a vacil•lar de canvi d’estatus i a demanar el rom més car amb got ample. Tots sabíem que la cosa no li anava tant bé, i si demanava got ample és perquè al poble sabem que Verònica és cambrera-camell i a sota dels gots amples, passa la papela de coca.

El malnom de “el pedres” no estava massa clar d’on venia. Al poble sempre ha sigut Rafelet el fill del “pouero”. Uns deien que li venia de quan començava a entrenar que anava a l’horta i s’hi carregava la motxilla de pedres abans de córrer. Altres, per contra, deien que venia pels seus muscles de forts com eren i que li l’havien posat quan va estar una temporada al ianqui fent combats i als cartells s’hi podia llegir Rafael “stoner” Sempere vs. ...
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Recorde quan tenia 17 o 18 anys que em va passar pel cap provar això de la boxa i anava al seu “gimnàs” (no passava de ser un corral de gallines i conills on guardava el tractor i tenia 4 màquines de fitness rovellades i un sac d’arena mig descosit) perquè em donés alguns consells:

- Xato! La cara sempre coberta, caguen l’hòstia!!- Tot bramant- El mentó pegat al muscle i el cap “catxo”!! Un, dos , tres! Amagues amb la dreta, i el busques altra vegada amb la dreta i quan obriga... li descarregues “melonà” amb l’esquerra!! Ah! I balla, collons! Que només balleu els dissabtes a la discoteca i agafats de les dones, re-con-tra-collons!!- Amb aquest accent i humor que evoquem la gent de poble i horta d’interior-.

-Si ,si, Rafel! – Assentia jo ofegat traient el lleu per la boca-

No cal dir que allò no estava fet per a mi. Amb l’altura que Déu m’ha donat d’1’69 m, a la categoria de superwelter o mitjà (entre 65 i 72 kg.) augurava que em plouríen més hòsties que aigua a Vigo. I ho vaig deixar. No obstant, mon pare il•lusionat venia a recollir-me i sempre preguntava:

-Xé Rafel, com ho fa el xicon?

-Home, és ample d’esquenes i té un bon jab* de dreta però el que farà que el xic puje i faça alguna cosa en aquest món és el swing* d’esquerra, què vols que et diga jo, Pep?-Sincerant-se com solament un llaurador sap-.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Llegisc la notícia altra vegada perquè m’estic formulant/confirmant la hipòtesi sobre la seua mort. Hi diu:
“Ahir a les 23:57 am, van trobar el cos sense vida de Rafel Sempere Picó, de 43 anys conegut com el pedres/Stoner, al número 8 del carrer Plà de l’Arc de Llíria. Havia perdut el seu darrer combat i va sortir sol i entre aplaudiments del pavelló esportiu. Un veí va avisar la policia local perquè hi va trobar un home estès al terra, amb signes d’inconsciència, als voltants del pavelló...L’autòpsia ha revelat que la mort ha estat causada per una hemorràgia cerebral deguda a una oclusió/obstrucció de la vena subclàvia esquerra... La família rep al Tanatori Municipal...”

Mentrestant, entra al bar Ramon, el metge del poble, amic i company de "mili" del difunt. Demana cafè i seu al costat d’en Perele. Aquest, com és típic als pobles pregunta:

- Ie, com ha estat això de Rafel??

-Home, que t’estranya? No saps la vida que ha portat?-Respon el metge-.

- Si però...47 anys és jove!!- Insisteix Perele-

-Mira, el diari que diga el que vulga, però Jacobo, el forense del cas, ha xarrat amb mi pel mòbil i hem arribat a la mateixa conclusió: Rafel ha mort per l’esforç i els colps que havia rebut i que segurament tenia les cavitats supraglotals, el pont de Veroli i el cerebel cremats pel vici. Pensa que la cocaïna és una de les substàncies més vasoconstrictores que hi ha i una obstrucció de vena és fàcil que...- Puntualitza el metge-.

- Però si va eixir a peu del pavelló! Em va dir que marxava a casa directe que avui li havien donat més que no pas s’hi pensava! –Amolla Perele sense voler creure el metge-.

-Doncs mira, a un tir de pedra va dir-li el cos que no suportava més.

La conversa especulatòria segueix una estona més, però jo ja tinc prou informació.
Més clar, aigua! A Rafel el pedres l’ha mort la droga. S’havia gastat els pocs diners ràpids que havia guanyat en luxes i capricis. Havia tornat a la lona perquè deia que anava just de pasta. Darrerament, li havíem dit moltes voltes allò de <<>> i ell retrucava:

- Tinc lligat amb Colomer un combat amb un xiquet que té i està començant i solament he deixar-li que em clave canya 7 o 8 assalts!!

Mitja vida treballant a l’horta i l’altra rodant pels rings de mig món. Si li sumem les vicissituds amb l’alcohol, “la nit” i l’edat que tenia que ni molt menys era per a la boxa doncs...
Fí.
(Ara és quan heu de polsar el play al reproductor de l'esquerra de la pàgina perquè semble una peli jeje!)

Diccionari breu de boxa:
*Crochet: Colp de puny lateral amb trajectòria paral•lela al terra
*Uppercut o ganxo: Colp de puny ascendent cercant el mentó de l’adversari.
*Hook o colp de punyalada: Semblant al ganxo pero lateral i normalment aplicat la regió de les costelles inferiors/ronyons.
*Jab: Colp de puny tancat directe poc accentuat, s’usa per enganyar l’adversari.
*Swing: Colp de puny lateral, llarg, amb el puny rodat.

Ponència onírica

2009-05-08T18:37:00.000-07:00

Simplement m'encanta!!

Dum spiro, spero

2009-04-27T16:02:00.000-07:00

Mentre hi haja vida, hi haurà esperança.

-Què és “Wonderwall”, Tracy?

-Wonderwall… Wonderwall és com una paret sap Dr. Chaine?, és algú amb qui et pots recolzar, a qui pots furtar-li una abraçada…amb qui confies i confesses tot… algú tant proper malgrat estar a 1000km…Wonderwall és allò que et manca, allò que tot i no ser perfecte t’encaixa tant harmònicament que resulta pràcticament màgia, és com un tutor espiritual, és la redempció. Pot ser? Wonderwall és la persona que tothom tenim, aquell amic sincer i fidel, aquella amiga diferent a les altres amigues, aquell company de birres i cafés, aquella amiga que et resulta un dia i de cop colossalment guapissima, aquell amic que sempre ha passat mes o menys desapercebut i que s’ha tret les ulleres i fa esport i llueix una fabulosa esquena que et fa espetar un -UaaaaaU!- de bon matí quan baixes l’escala i us creueu per anar a la facultat. Inclús a voltes l’has imaginat al damunt follant-te tant colossalment bé que li estripes l’esquena amb les ungles i et preguntes on collons haurà aprés aquest comdemnat fill-de-sa-mare a fer-ho tant escandalosament bé.

-Entenc. Vols dir que podries o pots estimar-lo? Pot esdevenir la teua parella? Què el desitges com a tal?
-No, no és això, és una mica més complex(o més simple) és la connexió amb la persona, és la decodificació d’una conversa només amb una mirada. No, atracció estaria quasi a mig camí i tampoc ens serviria - Menos que un amor, más que un amigo- que deia en Donés...

- Doncs Tracy, no li veig cap diferència, la veritat...
-Clar Dr. Chaine! Si fos la meua parella, ho reduiríem a la convenció social i per tant ho desmantellaríem de significat i de qualsevol mica d’especial que tinga. No tindríem aquesta conversa ara. El fet que no siguem parella,(m’atreviria a anar més enllà) o que no ho siguem mai, és justament allò que li confereix aquesta especialitat de la qual parlava.
-Doncs a mi em sembles enamorada Tracy...
-Mire Dr..Mike, puc tutejar-lo?
-I tant.
- Escolte Mike, al segle XXI amb les crisis econòmiques, les bombolles financeres, els divorcis express, l’atur, la emancipació de la dona, el sexe sense tabus ni complexes, etc... no hi ha caben els “penjaments” shakespearians post adolescents... al compromís el van treure a òsties per la porta falsa d’algún bar de carretera i li van dir que ni era benvingut ni ben mirat, que marxara ben lluny on no pogués enredar ningú.

Quan els transgènics, la contaminació, el fracàs escolar, la sida, la corrupció, l’odi, les ferides-mai-tancades, el masclisme, el menjar ràpid, les talles de roba, la injusticia... i demés perles d’aquest putrefacte i lamentable món ens encaminen a la merda estarem cadascun de nosaltres sols... De fet així venim no? S’ha d’estar alerta, cal vigilar, de fet només nàixer et foten una òstia per a que espaviles, perquè et poses les piles i és quan gemeques i et queixes. Trenta o quaranta anys després a aquest gemec li diuen depressió o dispersió de l’interés i pagues a un tio per tal que t’ho diga i et recepte allò que et manté encara un poc lúcid i agraeixes anomenat Prozac.
-Ací és quan se suposa que entre jo, no Tracy?
- Més o menys. Deia això doctor, tots tenim el/la nostre/a Wonderwall i en l’últim moment de desesperació, just abans del defalliment vindrà el revulsiu i tot just d’un pessic ens traurà i tot serà diferent.
Continuarà...

Avui ha sonat el mòbil i, saps qui era?

2009-04-18T06:51:00.001-07:00

Recorde quan us vaig conèixer el primer dia d’institut quan em vaig perdre pel pàrquing dels autobusos que té aquell complex educatiu tan gran (mare meua 4 instituts en 1!) i vaig arribar tard. Recorde com tothom us rèieu de mi perquè portava arracades i combinava camisetes dels The Who i dels Ramones amb texans ajustats, la motxilla plena d’adhesius antisistema (sí, és trist, l’estelada fins avui dia n’és un), escoltava rock retro i fumava tabac anglès. Recorde també com em vau fer el buit durant 3 mesos pel fet que espantava, era diferent, i com quan ajuntàveu tots les taules i provava d’apropar-me, llavors, les separàveu. Era cruel! (Això va fer que els “malotes”de l’insti m’obriren els braços i des d’aleshores que m’haveu tatuat la imatge de makarra i m’acompanyarà fins que travesse la llacuna Estígia mentre compartisc un porro amb Caront.)

Recorde com això també va ser assumit per alguns professors i pels meus pares i vaig passar-me uns tres mesos infernals tancat a casa sense possibilitat de visites i amb constants recriminacions. Ma mare se’n penedirà tota la vida per haver comés tal injustícia.

Recorde com si fora ara el moment tot just abans de classe quan provàreu de donar-me una oportunitat i us vaig captivar amb el meu bon humor i la meua ingent “poblitud”. Ja mai més ens separarien. Recorde com vam triar camins diferents en acabar l’insti però els nostres llaços d’amistat i la música ens unirien fins al dia del judici final per la vesprada a l’hora de berenar Nocilla. Aquell va triar ser Dj i donar classes de clarinet a nens i tu vas decidir acabar el conservatori i dedicar-te a cantar òpera i a viatjar per tot arreu. Jo en canvi, hauria de perdre’m un poc pels “Undergrounds” de la vida fins que aconseguira trobar-me.

Recorde aquella xica de classe amb nom de deesa maia amb qui tant discutia i amb qui tant m’emprenyava. La recordes? Doncs aquest mati sense cap motiu aparent he rebut una trucada d’ella i em deia que li agradaria saber de mi que no entenia ben bé com de cop i volta, després de 6 o 7 anys, acabava de pensar en mi. Ha preguntat per vosaltres. Quedarem pròximament per fotre’ns un suc de civada i contar-nos la vida mentre amaguem les mentides piadoses del temps( lents de contacte, look nou, estudis, alguns quilos de més o de menys, etc.)

Sorpresas te da la vida.

Repàs d'Aristòtil express

2009-04-14T17:24:00.000-07:00

1.Lògica aristotèlica.

1.1 Sil·logismes.

Primera premissa: L’indie té un públic minoritari.

Segona premissa: El públic indie és militant, segueix amb fervor les novetats, té tics de tribu urbana, i com tot col·lectiu, disposa de barreres d’entrada.

Conclusió: L'indie tendeix sense remei a l'esnobisme.

"Se pongan como se pongan, se llamen como se llamen"J.M Aznar
" Aquí y en Xina Popular" J.Ll. Carod-Rovira

I'm torn

2009-04-03T18:58:00.000-07:00

Em sent com una merda. La putada és que no t'ho puc dir i si t'ho dic em diràs que tu encara estàs pitjor, que t'he deixat destrossada, de fet, ja m'has dit que estaves decepcionada ( i has intentat fotre'm mà al paquet, perquè quan em pose seriós dius que estic sècsi i és quan em toques les arracades i em claves la llengua fins a l'estòmac).
No em sabia greu per ell, em sabia greu per nosaltres dos. Mira que ens coneixem, vaja, quan us vaig coneixer ja portaveu 2 anys junts. Sempre xarrant i contant-me que no et deia que t'estimava, que et tenia com un clauer, que ja feia tres o quatre mesos que no follaveu... Ara pense les vegades que hem anat de sopar tots tres i mentre Miquel contava batalletes tu jugaves amb el teu peu sobre les meues cuixes i em devoraves amb la mirada. Mai ha sospitat que tu i jo... segur que pensava que estava deixant-te apunts de la facultat, altra vegada.

T'ho havia de dir, de fet, des del primer polvo que vam fotre mentre ell havia marxat a pillar farlopa sabiem que era una bogeria. El risc, el morbo, el despit...no sé, i reies quan et deia:
- Ets la tia de la cançó de Dissabte dels Pets!! És la vostra puta relació...jajajaja!
( Al mateix temps, mentre ens veiem d' amagades al teu cotxe i t'estripava les calçes mentre tractaves de masturbar-me, t'agradava posar a l'equip de so una altra dels de Constantí: Una estona de cel)

He hagut de posar els peus a terra, perquè sí. Perquè açó va cami d'anar-se'n de les mans(encara que les nostres també anaven cintura avall...) i no és viable. Si ens pillen ja saps com ens jutjaran: tu seràs la "comidilla" i jo un fill de puta(cosa que farà que puje un graó més en aquesta escalada personal cap a l'assoliment del grau sublim d'aquest improperi: el fill de puta més gran del món). A més a més, ja se saben bé les putes regles no escrites pels heterosexuals que mai he compartit però que havia d'acatar i que pagaria igualment les conseqüències: no es fa res amb novies, ni ex, ni germanes de colegues.

Veure't feta pols i plorant aquesta nit quan t'ho he dit m'ha destrossat, m'he sentit ple d'inmundícia i no tenia motiu per sentir-me així. He dit la veritat, he estat racional i amb els peus a terra, això no podia seguir, un dels dos havia de baixar a la terra. No, almenys en aquestes circumstàncies, mentre estigueu junts. Saps que no m'en penedisc de res, que em sua la polla ell, que eres brutal, t'aprecie i t'estime com a persona un munt, m'encanta fer-te riure i que m'en faces tu també i per què no, folles de puta mare, xé! Però no. Així no. Si realment ho analitzes (i no m'utilitzes com a excusa) aixó t'ajudarà a fer el pas de deixar-lo.

No hauria de sentir-me mal i potser a la llarga ho recapacites i és per a millor. Però t'he vist tant fotuda i jo tan enfonsat que he vingut a casa i no sabia si obrir l'aixeta de la dutxa i seure dintre mentre em regalima l'aigua, fer-me un porro, acabar-me una ampolla de whisky, o bolcar el mig gram que m'ha donat Miquel precissament per portar-te a casa perquè ell estava fins a les celles de "manteca". Un cúmul de despropòsits vaja. Una vegada més la realitat supera la ficció.

En el tejao'!!

2009-03-28T07:00:00.000-07:00

Pots pensar de mi allò que vulgues. Que sóc un inadaptat. Que tinc incontinència verbal. Per a tu sóc un soberbi o per a tu sóc massa rígid. Que m'hi passe de radical. Que no m'estic de riure'm de tot. Digue'm el que vulgues. Restaré sol en aquest turonet, al meu aire, gaudint d'aquestes coses per a bojos.

Digues el que vulgues sobre mi y sobre com visc la meua vida. Sobre mi i sobre la meua bogeria i l'aparent soletat en aquest turonet de la cutrez xDD. Però des d'ací, s'hi veuen millor les coses. I sembla que pinten bé. Si més no, per a aquest boig.

La primavera: dic més tonteries que mai, dorm millor que mai, em refrede més que mai, i vaig tan tan tan eixit que pega per tapar forats al cel...

Tanmateix, em mire a l'espill i em veig(que ja feia molt de temps que no) fins i tot més mono (però no rollo orangutà, sino "en plan guapazo"... beneïda miopia la meua , eh?).

De l'homo sapiens sapiens a...

2009-03-09T17:07:00.000-07:00

“A Nova York ho omple tot el sexe; els que ho aconsegueixen, els que intenten aconseguir-lo i els que no es mengen ni una rosca. No m’estranya que la ciutat mai dormi, està sempre pensant en cardar…”
Carrie, protagonista de Sex and the city.

Em sembla a mi que ací, i vaja, allà on arriba la postmodernitat, ocorre el mateix... El Sol llueix i la vesprada allarga. Als adolescents entre 20 i 30 anys els abelleix sortir a fer unes birres, posar-se les ulleres de Sol i gaudir d'una bona xarrada amb la gent i riure, sempre i sobretot, riure.
A la cantonada, tenim la primavera que ve amb uns texans ajustats dibuixant uns malucs esculpits pel mateix Donatello que trontollen l'homo sapiens i una samarreta curteta que suggereix un melic molt sexy. Aquest, s'embobarà observant-la fins al punt de consumir-se(sense a penes tastar-lo), el cigarret. Inevitàblement, ell s'en adonarà, baixarà el cap, rebufarà i començarà el seu suïcidi anual. En serà conscient, de la irreversible greu mutació, preguntarà per què a ell, cercarà raons de la seua indefensió i debilitat que remetran a l'època terciaria quan anava descalç i nuu i sense les "Converse" ni l'slim jean. Cauran els seus principis, la fermesa de les seues conviccions, l'escassa maduresa que ha assolit...serà tard per descendir al Tàrtar i pregar a Chronos perquè ature les busques del temps a l'hivern, quan ell és cec.
Resignat, percebrà la metamorfosi. Així com un presoner al corredor de la mort, païnt la circumstància, assumirà que ha esdevingut un "homo patèticus".

Sí. La punta de l'iceberg de l'evolució, la màquina perfecta feta pel millor arquitecte a la seua imatge i semblança, el paradigma de la racionalitat, el superdepredador, el natxo Vidal dels homínids, la versió 2.0 de l'homo sapiens estarà derrotat als peus del "cromo de criatura". L'única cosa que li sortirà de la boca serà:
-Puffff....déu sagrat quina tia!

Ja hem parit...

2009-03-07T13:42:00.000-08:00

...dormia despert per no poder evitar el remor dels seus peus...

Us penge l'enllaç per si voleu descarregar la primera demo de tres temes dels MaKe SoMe ArE uS:

http://rapidshare.com/files/206478047/MaKe_SoMe_ArE_uS.rar.html

Si voleu les tapetes ja us les done en persona val? A veure que us sembla!!No sigueu massa massa lapidaris please!!xDD

L.S.D / La Següent Dèria

2009-02-28T21:22:00.000-08:00

Mirant-me a l’espill de sobte distorsió lògica...Obstrucció a aquests dies gelatinosos, on tot, fins i tot els “alés”, tenen un pes específic superior a les teues forces. Boicot a aquesta pèrdua de voluntat, que fa que les persones dinàmiques, alegres i vives, es transformen en una branca seca, farcida de sang fossilitzada. Boicot al tel gris que es posa davant els ulls, a aquest truc infame del malèfic que fa que les hores passen sense gaudir-les. Vull un remei alquímic( o químic?) per superar l'apatia. El ginseng i el té ja no em serveixen.
La silueta de l’espill em respon:
- Hi ha qui ho combat amb cervesa, però no és la millor opció. Almenys s'ho planteja. Hi ha qui s'hi resigna i fa de l'apatia el seu dia a dia( “craso error”), sense recordar quan no era companya de viatge. Prova Ioga o Taixí, posa’t una dels Deep Purple a la llum d’un porro, apunta’t a un club de lectura, prepara’t un sandvitx, fes-te una palla o ves al cinema, toca l’harmònica una estona, acaba’t d’una puta vegada l’obreta aquella del Shakespeare, esnifa’t una ratlla, discuteix amb algú, escriu casides, pren Prozac, divaga sobre l’atractiu de Natàlia Verbeke, passeja, entra a la botiga i prova’t roba...tant se val... Però sobretot no continues mirant-me que et trencaré la cara.

M’ha espantat enormement la imatge i les paraules d’aquell espill. Tot seguit, l’he guardat a l’armari sota l’escala, amb els trastos i el polsim. He marxat a preparar-me un sandvitx. De camí a la cuina he vist el pòster de la Verbeke al passadís i he tingut una erecció força simpàtica. A la tele s’escoltava un clip dels Deep purple...

Pd:Odie els caps de setmana com aquest, insípit i avorrit, em posen de mala òstia... sempre queda escriure i desfogar-se i s'hi queda un relaxat.

Tinc una esquizofrènia molt particular...

2009-02-15T18:02:00.000-08:00

Així de cop i després d'un café amb un company (és cantant d'òpera i actor) he confirmat una de les meues sospites: els que pretenem ser-ho o concebir-nos a nosaltres mateixos com a artistes, aquell que fa versos, aquell que escriu cançons (inclús els qui les toquen),aquella que escriu històries... en resum, aquells que tenim un cert compromís amb la creació, desenvolupem moltes personalitats.Cosa, per altra banda, que fa que estiguem més bojos que una sirena. Una esquizofrènica ben divertida vaja, si no, no s'expliquen molts dels nostres comportaments.

Deia doncs, que la creació (per a nosaltres) inevitablement, envaeix altres estadis del nostre jo. Heidegger ho defineix molt bé: Sein und zeit. El ser i el temps, el ser-ací. Els jo i les circumstàncies de cada persona. I és que un/a escriu i parla (o canta) sobre allò que coneix, i, sí no, doncs imagina i s'hi posa en el paper d'aquella persona.

El meu cas, és ben especial (o comú no ho sé), un dualisme ben particular. M'he creat a força de les meues experiències vitals i la música un alter-ego, un jo sobre qui recau (i vull que així siga moltes vegades) gran culpa dels meus actes. Wolverine, l'anomene. Per als qui us sone el nom, recorde que és un personatge dels còmics de Marvel X-men, ja en sabeu, de la meua afició als comics.

En aquest viatge que anomenen vida, tinc una lluita continua amb ell. Representa la part més instintiva, més sexual, més bàsica, més primària, més rock, més llançada... i he d'estar controlant-lo constantment perquè, em costaria uns quants greuges que casualment, mai no afronta i sóc jo (la part racional i "bona") qui ha de resoldre.
Tanmateix, és curiós com jo sóc ell quan m'interessa(per allò del temps i la situació concreta) o almenys el deixe sortir amb prudència (i molta por jeje).

La profe d'Escena del meu company, conscient del problema de creació de personalitats per part dels artistes, diu que cal ser sempre més racionals, no pedre la persperctiva:

- Séd más terrenales ostia! Pegad el chocho al suelo!! (és boníssima)

L'amant que no et toca

2009-02-09T15:18:00.000-08:00

"T’has girat, però sé que no pots veure’m
Resignat, fent veure que no et veig
Sóc l’amic transparent, sóc l’amant que no et toca…
Barrejat amb la gent, assegurant-me que estàs bé.
Però mai gosaré apropar-me, només viure prop d’on vius…
Sóc el teu guardià, per si mai prens mal…
Molts estranys podran tocar-te i viure sempre al teu costat
Però jo, d’amagat, t’estaré mirant…"

I és que avui l'he tornat a veure. No sé que cony té eixa xica... Podré mirar-ne moltes, xarrar amb unes quantes, intimar amb unes poques, però ella sempre està ací present al cap.

L'he vista al metro, sempre amb eixe somriure amb eixe model de pentinat tant corrent pero alhora tan brutalment atractiu que llueix i escoltant cada paraula que li dic, cada broma que li faig i m'acarona i em diu guapo mentre em besa a la galta. Moltes voltes ha tornat a casa amb mi al cotxe i s'acomiada de mi amb dos besades a les galtes que em fan gairebé levitar. Quan ens creuem per la facultat somriu i em saluda i li torne el salut i mentrestant l'adoelscent que habita dins de mi sospira:" aish! és taaaaaaaaan guapa!!" Sara ha tingut molts xicots però li fan mal i jo li aixeque l'ànim i li dic que no pastisca que hi ha gent cruel i m'abraça i em diu que haurien d'haver més homes bons com jo i li dic que m'agrada que tindria cura d'ella per sempre i riu i em prega que no li diga aquestes coses que s'hi posa roja. I no em creu.

Tot just quan aconseguisc "oblidar-me" una mica d'ella torna a apareixer com el vent gelat, fa acte de presència, m'alucina, desapareix i em turmenta la imatge uns quants dies.

Seguisc sense veure el llum...

2009-02-05T16:18:00.000-08:00

Se que si no escric aquestes línies d'una tirada i m'ature i revise a fer correccions acabaré per tancar el bloc i seguir estés al llit, com ahir i l'anterior i demà i el següent... No sé si és que encara no he descodificat l'hivern o que el bitllet de benestar que tenia s'ha acabat. El ben cert és que el Senyor "Mari Madalenas" torne a fer tombs pel laberint i em canse i m'assec a terra a fumar( i/o descansar); de sobte han apagat els llums i la cigarreta no en fa prou, de llum. Ahir a la llarga conversa amb la meua mare espiritual buscava redempció i és que el desencant EMO que tinc es prolonga i s'en va i torna a batzegades. Aquell Fantasma de "por a establir vincles per tal que algú no em puga fer mal" ha tornat per esquarterar qualsevol possibilitat d'aire.

Recorde (a més de memòria) aquell poema del Vinyoli (mira que m'agrada!) i que expressa com em sent quan ve el Fantasma:

MÍNIM AJUST

No hivernaré en els soterranis
de la memòria, no. Més aviat
he de tallar amb un gran matxet
ben esmolat els bambús de la jungla
de la presó del fosc.
Tenir els ulls ben oberts
per mirar netament les coses
consuetes del món.
Sé el que he perdut: la força
de rebre el llamp i retenir-lo com
un tros de filferro.
Sé, però, vogir
la roda d'una sínia, sentir l'aigua
que pugen els catúfols i la fressa
fosca del pou en rebre la que es vessa
cadena amunt.
Sé fer que girin
les aspes d'un molí, cobrar una almosta
de farina i fer un pa.
Molt ja, però, deteriorat,
esborrats els camins, cremats els boscos,
m'avinc -possible fos- a un mínim
ajust: tocar de nou el foc primer
sols un instant, després morir
sense discordança.

2009-02-05T16:13:00.000-08:00

Eisidisi

2009-02-05T16:10:00.000-08:00

BOMBO CAIXA, BOMBO CAIXA, BOMBO CAIXA, BOMBO CAIXA, BOMBO CAIXA HI-HAT, BOMBO CAIXA HI-HAT, BOMBO CAIXA HI-HAT, BOMBO CAIXA HI-HAT,…RIFF DE GUITARRA BOMBO CAIXA HI-HAT, RIFF DE GUITARRA BOMBO CAIXA HI HAT.
1 i 2 ESTROFES.
BOMBO CAIXA HI-HAT, RIFF RIFF RIFF, VEU ESGARRADA, BOMBO CAIXA HI HAT, RIFF RIFF RIFF, VEU ESGARRADA, BOMBO CAIXA HI-HAT, RIFF RIFF RIFF ,VEU ESGARRADA.
PONT.
BOMBO CAIXA, ACORD LLARG DISTORSIONAT, SEGONA GUITARRA COMENÇA RITMICA.
ENTRA BAIX FENT TÓNIQUES FINS AL FINAL.
TORNADA)
SOLO DE GUITARRA. CRIT, CRIT, CRIT…PARADA.
REPETIR DE NOU TOT UNA VEGADA MÉS.
FI.

Pense que en Brossa hagués poetitzat el concepte del Rock així.
Papasseït, per contra, hagués dit: És quan TOCO que hi veig clar...jeje!

Presentacions de mi i dels meus respectes

2009-02-03T07:13:00.000-08:00

Quan un fa un blog d’aquests per entrar al món cosmopolita, s’hi presenta ell i els seus respectes. Per tant faré aquelles llistes inacabables i parlaré d’allò que sóc o d’allò que em veig.

M'agrada la bona gent, els bons amics, la bona música, el menjar xinés i el kebab, els còmics, X-Men i escriure. Odie perdre’m amb el cotxe. M’encanta observar tothom i parlar amb gent que no conec de res. També m'agrada la sensació que tinc a la facultat i a altres llocs de no saber res i l'opció de poder aprendre-ho tot (que bé t’ha quedat moreno). M'apassionen els baixos elèctrics i les guitarres , la “vestimenta de malotes” i els somriures. Sóc proto-llicenciat en Filologia Catalana i m’agradaria tenir la sort de treballar com a docent, cosa que m'apassiona.

Sí, advoque per l'extinció de l’ésser humà i em fa fàstic la gent envejosa, "muermo", “boques” que es fica on no la criden i no m'agrada que em peguen la vara amb coses que no m'interessen o amb gent que no m'interessa. Tinc afecció a aprendre de memòria les biografies dels grups de la història del Rock, per a mi és com l’Hola del món underground. Com en aquella pel·lícula, somie amb un apocalipsi zombie i espere, quan arribe el moment, tenir una moto-serra i un bidó de gasolina a mà.

Em flipa que em sorprenguen i podria passar-me anys escoltant els discos dels Ramones. A més del rock m'encanta el punk, l’indie, el blues,... i gairebé qualsevol cosa feta amb bon gust, des d’ S.A o Habeas corpus a Vetusta Morla. M'encantaria col·laborar amb altres músics més a sovint, siguen de l'estil que siguen, tocar en el carrer i les jams absurdes amb gent que no conec de res. M'agradaria tocar el baix i la guitarra de puta mare i per què no? aprendre també a tocar bé l'harmònica, tenir més temps per als meus amics i que no em manqués el tabac a les 4 de la matinada mentre escric. A voltes trobe a faltar gent que coneixes i pels motius que siguen s’han quedat pel camí. De fet, tot el que ara mateix sóc no és sinó una empremta del moment que ens vam conèixer, quan les nostres vides van col·lidir i tot va començar a tenir sentit i a fluir.

Per altra banda, m'agrada llegir a Bukowski i sentir la bellesa d'allò decadent i sòrdid com la vida... com diu un company de facultat, l’Aaron, per què li diuen dirty realism si no és altra cosa que realism?. També m'agrada estar solet durant hores i que no funcione el telèfon mòbil ni el timbre de ma casa ( i no el repararia). M’agrada estovar-me al sofà o cara l’ordinador mirant alguna peli d’acció, de tirs i moltes òsties o aquelles del Lesley Nielsen (no m’avergonyisc de res) i que a voltes l’àlex em digués has vist tal peli? i flipar amb els seus particulars gustos cinèfils. M'encanta com olora la gasolina i sóc més de hamsters que de gats i gossos i més de divendres que de dissabtes. Cada dia estic més tranquil i gaudisc un munt de prendre'm un cafè, fer una passejada, fotre’ns uns riures amb els de la facult, amb Jose i Joy, amb els de l’ateneu, amb els Make o entrar al Nicol’s o al Casual o al Dubliner i atabalar-me per què tinc tanta gent a la qual vull saludar que no sé per qui començar. Si em fas riure em tens guanyat i de vegades, el simple fet de tenir una samarreta o una xupa guapa, un Cd nou per escoltar o una vesprada de sofà i guitarra ja em fa feliç. A més m'agraden els altres superheroís, els de poble, tota aquella gent a la qual ningú aplaudeix en sortir del curro i m'encanta proposar plans que mai faré realitat.

Estime el Rock que es fa a les cotxeres, als llocs underground, sense peles, sense suport, estripant hores de feina, aquell rock que té alguna cosa que no et deixa viure, que t’ho fa perdre tot, diners, suor, hores, alguna novia ... sí, sóc un “yonki” de Rock i no m’estic de retre homenatge a Sopa de cabra, als Pets o Leño perquè sense ells encara estaríem escoltant els Lone Star. Ja sé que el Rock no canviarà el món però el fet de saber que en altre temps a altres indrets si va ajudar, ja paga la pena.

M’agraden els garitos i descobrir tants músics, eixos tan bons, tan honestos i tan cracks que maí oblidaré! A més a més, sóc igual de desordenat o ordenat (segons qui mire), de mig disciplinat, de maldestre, torpe o bobo i d'absurd que gairebé qualsevol altra persona.